Moltes vegades em passa que el cap s’obstrueix. No té la capacitat de pensar en com jo puc, en el meu petit món, ajudar la gent a veure l’espiritualitat com un recurs natural per viure.
Com ajudo jo al despertar col·lectiu?
Em contesto seguidament, recordant les paraules de la Loly: «no pots ajudar a tothom i solucionar-los la vida.»
Això és real. I aquesta realitat m’incomoda.
Quan reflexiono en els meus cinquanta-un anys i analitzo els canvis de la vida, personals i globals, ho trobo tot molt sorprenent i a la vegada terrorífic.
També accepto que el temps i les vivències són cícliques. Tot comença i tot acaba. Tot passa i, res és per sempre.
Crec que la humanitat està passant per un període de molta confusió. El caos en tots els àmbits, és el que regna.
Tot i que jo hagi pogut trobar la meva pau interior, quan miro el món, la tristor s’apodera de mi.
Deixo el poder a la tristor per entrar dins meu, el temps necessari perquè pugui acceptar aquesta emoció. Li dono permís de trànsit pel meu cos, la sento i la deixo marxar perquè no la necessito.
La veritat és que em sento una privilegiada en haver conegut el meu Àngel Humà, molts anys enrere. Li agraeixo moltíssim d’haver-me triat, per entrar-me en el gran món, encara bastant tabú, de l’espiritualitat.
M’immobilitza el fet que hi ha molta incertesa, molta desconfiança, deixadesa i sensació de voler-se rendir en fer ordre al descontrol humà.
Per què la gent té tanta vergonya de deixar-se anar? Per què ens fa sentir vulnerables si ens despullem de tot allò que ens bloqueja? Per què la por de la no acceptació?
Absolutament tota persona al món, la més rica i la més famosa, té pors i té una maleta emocional plena.
Tots som iguals. Tots venim a la Terra per aprendre. No existeix cap persona que estigui lliure d’obstacles.
Puc escriure sobre molts de temes, tinc moltes històries personals i d’altres persones per explicar. Em demano, però si el que escric, desperta alguna curiositat a la gent o si tot queda suspès a l’aire.
També penso en la fredor que aquests escrits puguin tenir, ja que no hi ha feedback directe.
A on està el contacte entre persones? Que n’és de les abraçades, de les mirades, de preguntar i contestar, de plorar i sentir-nos acompanyats?
En aquesta vida vaig triar els meus reptes i els accepto, però com soc una persona majoritàriament kinestètica (per experimentar el món faig servir més, el tacte, l’olfacte i el gust), la modernitat i la rapidesa de l’evolució informàtica, m’ha deixat bastant trastocada.
Entenc perfectament la necessitat de millorar molts aspectes a través de la intel·ligència artificial, però cal espatllar les relacions humanes fins a tal punt?
Com ja he dit, tot és cíclic, però personalment, m’estimo més el món de la meva infantesa i i adolescència, que no el que estem vivint ara.
Potser els meus nets, arribaran a conèixer un nou món, i a nosaltres ens toca passar per aquesta gran etapa de desconcert, però de grans canvis, n’estic segura.
De vegada em sento fràgil, sento que no pertanyo a aquest planeta, tot el veig tan estrany i impossible. Quantes vegades m’he sentit dir: «Que innocent que ets! En quin món vius!»
Com veieu, som una multitud de persones, tots diferents. Cadascú amb la nostra formació terrenal.
Al cap i a la fi, m’encanta saber que tinc aquesta faceta ingènua que em dona una feblesa aparent.
Em sento incapaç de creure en persones cruels, que poden arribar a cometre tantes maldats a persones, animals i vegetació. Soc incapaç d’entendre tot el que passa a la vida d’avui.
Però, per altra banda, soc una persona molt forta, perquè l’espiritualitat m’ha donat energia, fortalesa, ímpetu, compromís.
Ha contribuït a fer-me veure la bellesa de la vida, l’amor pel proïsme, els valors que em fan sentir bé amb mi mateixa i amb els altres.
Llavors em demano, per què la gent està tancada en el seu cau i no vol veure l’arco iris de l’existència?
Per què no demanes ajuda?
No tinguis por, no et sentis sol. Hi ha un munt de persones disposades a escoltar-te, a fer-te costat.
Jo primera estic aquí pel que calgui!
Només un petit gran pas per una vida emocional completa!
No et posis una màscara per semblar el que no ets. De què et serveix?
Tots passem moments de debilitat i esgotament, però en tots els sots, hem de veure totes les possibilitats que s’obren endavant nostre.
Perquè, quan es tanca una porta, s’obre un portal!
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.