Aquesta setmana, em permeto parlar i obrir el cor a tots aquells pares d’adolescents que estan constantment pensant en el futur dels seus fills.
A totes les persones que en aquesta vida som pares, o fem aquesta funció, sento la necessitat de deixar anar alguns dels sentiments que em van provocar patiment emocional, i com els vaig poder superar.
Quan passa la tempesta, després de molts anys, quan ja tot ho veiem clar, perquè l’experiència ens ha fet canviar la manera de mirar la vida i les persones, només ens queda treure les sumes de com és un individu, en funció de com viu el seu present.
Si estic endavant d’algú que ha fet progressos, que es guanya bé la vida, que fa el que més li agrada, que se sent en pau amb ell mateix: que és feliç i, possiblement, té èxit, en poques paraules, no queda més que dir: «olé tu!».
Com ho ha fet aquesta persona per a arribar fins aquí?
Segurament el procés, ha estat llarg i dolorós.
No hi ha creixement personal sense emportar-se amargures i ferides, curades, de tots els moments forts que han marcat el nostre camí.
Quan tenim fills, segurament de qualsevol edat, també perquè sembla que l’adolescència s’avança cada vegada més, recordem que l’ensenyança és doble: pels xiquets i per a nosaltres.
Primer hem de solucionar, nosaltres, els temes pendents amb la nostra ànima, i després els nostres nois i noies actuaran en conseqüència. Perquè recordem que els nens aprenen del que fem, i no del que diem. Segueixen cada pas que fem nosaltres.
Si els pares tenim l’autoestima sota mínim, el que ensenyarem als nostres fills serà una baixa autoestima. Si tinc una vida mediocre, em queixo, em conformo, faig el que crec que puc i no el que vull i em fa feliç, el que sense dubte faran els meus fills, és seguir els meus patrons.
Malgrat que pot passar que, de cada «x» pares, els fills tenen una rebel·lia interior i volen ser costi el que costi, diferents dels seus pares. Troben una força oculta en el seu ser profund, que els hi permet atènyer tot el que volen.
De fet, cadascú de nosaltres podem aconseguir el que volem. Tot depèn de quina història
volem escriure de la nostra vida.
Els pares hem de creure en nosaltres mateixos i, al mateix temps, hem de transmetre aquest valor als nostres petits.
No hem de permetre tampoc que ens posin etiquetes, o almenys NO ENS HEM DE CREURE les etiquetes que ens posen. Som el que pensem nosaltres de nosaltres mateixos, i no el que els altres creuen que som.
Si vivim una vida mediocre, és perquè ens creiem mediocres. És perquè ens posem impediments que no ens pertoquen i, a ningú pertoquen aquestes adversitats.
Les limitacions són simplement creades per la nostra ment perquè algú ens ho ha fet creure a través de la por, de les seves pors, que a la vegada li van transmetre.
Només hem de trencar aquesta cadena de violència emocional.
Hem de fer sentir i comunicar verbalment als nostres petits quant els estimem. Els hem d’abraçar immensament. Hem de fer-los saber que per a nosaltres són la nostra prioritat. Que els sostenim i entenem els moments pels quals passen. Que també per a nosaltres no va ser fàcil.
Però tot i que els deixem una mica d’espai, els farem costat per lluitar junts, per aconseguir plegats el camí dels seus somnis.
Ensenyar-los que tot és possible amb esforç i compromís, perquè res cau del cel.
Tot el que volem ens ho hem d’anar a buscar.
Hem d’ensenyar-los a mantenir la calma, a gestionar les emocions.
Manifestem que som mereixedors de totes les coses bones que ens puguin passar.
Viure amb bons pensaments i pensar que sempre ens espera alguna cosa millor de la que tenim.
Sabem el que volem? Tenim un objectiu? Tenim un somni?
Crec que la resposta sempre és sí!
Ajudem els nostres fills a tenir ambicions, a creure-hi i fer el màxim per lluitar i per sentir-nos triomfadors.
Continuem repetint que poden, que són únics, que tenen valentia i força. Que hi ha abundància a l’Univers per a tothom, només han de creure-hi.
Respirem la vida i la seva alegria.
Només necessiten sentir-se sostinguts, entesos i estimats.
No tallem les ales a joves mereixedors i valents, que només demanen d’anar a la cerca de la seva felicitat.
Ens sentirem impotents moltes vegades. Les seves vides seran una muntanya russa. En moltes ocasions els veurem destrossats de cansament, inseguretat i por, però és part del procés.
Serà dur veure el viatge emocional que hauran de fer i, serà encara més dur veure’ls sense poder fer res, perquè l’aprenentatge només és d’ells.
Per això, l’única cosa que ens queda és estar al seu costat i abraçar-los totes les vegades que calgui. Recordant-los el bé que ho estan fent, que ells poden. I, esperar.
Un dia per l’altre, quan ja serà el seu moment, el seu rumb canviarà. Serà el moment més màgic i únic que pugui passar.
Aquell moment que molt esperàvem i per fi, ja es materialitza. Perquè tots els esforços són premiats.
Serà com alliberar-se. Com haver rebut un premi inesperat. Deixar anar llàgrimes de felicitat, perquè per fi veurem recompensats tots els esforços fets.
És qüestió de quedar-nos al costat d’ells sense cansar-nos i sense demostrar que ens enfonsem emocionalment.
Si els fem sentir que creiem en ells i que poden, mouran muntanyes.
Això és el millor que podem fer.
Aquesta és la raó del perquè hem d’estar ben equilibrats nosaltres, pares, per poder transmetre la força que tenim dins nostre, de què tot és possible si ens ho proposem, sempre que el que fem és el nostre desig que mou la nostra il·lusió.
Serà un èxit que ens unirà encara més del que pensem.
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.