Hi ha llibres que causen un impacte difícil d’oblidar independentment dels anys que passin i que, a mesura que la vida avança i l’anem emplenant d’experiències, viatges i coneixences, fa que els atorguem un lloc destacat en el nostre panteó literari particular. Aquest és precisament l’efecte de les grans obres de la literatura, que no s’obliden, que adopten nous significats, que ens ajuden a entendre no només un món passat sinó també l’actual i que, al capdavall, ens fan pensar que, llegir-los, ens ha enriquit com a persones.
Serveixi doncs aquest article per reivindicar algunes de les veus afroamericanes que han deixat una petjada indeleble en el seu país i la seva comunitat, i en algú, com jo, aparentment tan allunyada de tot plegat quan vaig tenir la sort de conèixer-los com a estudiant de Filologia Anglo-germànica, ara fa 25 anys. Autors que, d’haver estat blancs, de ben segur haurien rebut un tractament diferent pel que fa al seu lloc a la literatura universal i potser serien més coneguts entre nosaltres. Em refereixo a dos escriptors -Frederick Douglass i Ralph Ellison- i una escriptora -Maya Angelou- que conrearen gèneres diferents (autobiografia, ficció i poesia) i que tinc més presents que mai en el temps que corren.
A Frederick Douglass, nascut a una plantació de l’estat de Maryland un dia indeterminat del mes de febrer de 1818 (poc importa el dia exacte de naixement en el cas d’un esclau), fill d’una esclava afroamericana i d’un home blanc, l’amo de tots dos, suposadament, li hauria estat difícil imaginar que algun dia un membre de la seva raça arribaria a la presidència dels Estats Units (Barack Obama, del 2009 al 2017), o que una dona afroamericana aconseguiria un premi Nobel de literatura (Toni Morrison, el 1993). Malauradament, també es sorprendria en veure que, dos cents anys més tard, la situació del poble afroamericà continua sent el “pecat original” del país, tal com el mateix Obama va dir en el seu discurs d’investidura i com hem vist aquests darrers dies a ciutats i pobles estatunidencs. Pels que prefereixen la imatge en moviment a la paraula escrita, sempre els queda l’opció de visionar alguna de les pel·lícules o documentals que la plataforma Filmin posa al nostra abast dins la col·lecció “Racisme als EUA.”.
Frederick Douglass va aprendre a llegir i escriure gairebé per si sol, amb l’ajut esporàdic d’alguna de les seves “ames” mentre anava de plantació en plantació venut com a esclau, fins que va aconseguir fugir cap a Nova York, on hi havia un fort moviment a favor de la llibertat dels esclaus, igual que a molts altres estats del nord del país. El 1845 va publicar Narrative of the Life of Frederick Douglass, an American Slave, Written by Himself, però la versió castellana d’aquesta obra no va arribar fins al 1995 gràcies a Alba Editorial (Vida de un esclavo americano, escrita por él mismo) i a hores d’ara segueix sense versió catalana. El fet que aquest text autobiogràfic s’inclogui a les antologies de literatura nord-americana és la prova fefaent de la seva importància, no només pel seu valor autobiogràfic i com a document històric, sinó per l’excel·lència literària d’un text d’estil impecable i amb una força narrativa sense precedents, que fa encongir el cor, tot sigui dit, i que és tot un prodigi en una persona que no havia rebut cap mena d’educació reglada. Amb els anys, Douglass esdevingué un dels millors oradors del país i cal remarcar que no només va fer campanya a favor de l’abolició de l’esclavitud sinó que va destacar com a defensor aferrissat dels drets de les dones, reivindicacions que fins i tot el van portar a fer discursos a Europa.
Seria difícil exagerar la importància que l’obra de Douglass va tenir en líders negres posteriors como Booker T. Washington (1856-1915) i W.E.D. Dubois (1868-1963), sociòleg, historiador, escriptor prolífic, activista pro drets civils i primer estudiant afroamericà que es va doctorar en filosofia a Harvard, i dels quals tampoc s’ha traduït res al català i molt poc al castellà i en edicions d’àmbit universitari (Universidad de León) poc accessibles per al gran públic.
Fem un salt en el temps d’uns cent anys i ens traslladem a mitjans del segle passat per arribar a un altre escriptor, Ralph Ellison (1914-1994), autor d’una obra que ha esdevingut un clàssic de la literatura del segle XX: Invisible Man, publicada el 1952 (versió castellana a Lumen el 1966 i versió al català –Un home invisible– molt més recent, 2012, publicada per Quaderns Crema). Val a dir que el famós crític literari estatunidenc Harold Bloom, autor d’El canon occidental entre moltes altres obres, el va considerar “l’hereu legítim de Melville, Dostoievski, de T.S. Eliot i Hemingway, de Faulkner i Malraux”, i ara és quan potser us pregunteu com és que mai n’heu sentit parlar… Guanyadora del National Book Award l’any de la seva publicació, l’obra d’Ellison narra la vida d’un negre sense nom que se sent invisible “perquè la gent es nega a veure’m” i que experimenta la dura realitat de la vida de tota una generació d’afroamericans que prenen consciència de com la societat els menysprea i els aparta del seu si i que veuen l’activisme polític com a única sortida. El fet que arreu del món s’escolti aquests dies “Black Lives Matter” fa pensar que no hem evolucionat gaire en els darrers 70 anys i que cal seguir lluitant per la no invisibilitat de la població negra, allà on es trobi.
Per acabar, la veu potent de la carismàtica Maya Angelou (1928-2014), (més coneguda, potser?), autora prolífica i polifacètica que va escriure la seva autobiografia en set volums, a més de tres assajos i diverses obres de poesia. El primer volum I Know Why the Caged Bird Sings (1969) descriu el pes que la segregació racial va tenir a la seva infantesa i adolescència. Al nostre país no va publicar-se fins el 2016 i només en castellà (Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado) per Libros del Asteroide. Uns relats autobiogràfics d’allò més interessant si tenim en compte que durant la seva llarga vida va ser considerada una mena de dona renaixentista que va fer d’actriu, ballarina, cuinera, periodista, treballadora sexual, productora i directora de programes de TV, professora universitària i unes quantes coses més. Va participar activament en el moviment dels drets civils al costat de figures tan reconegudes com Martin Luther King i Malcolm X. Va rebre dotzenes de premis i una cinquantena de títols honorífics. El seu poema “Still, I rise”, que dona títol a una col·lecció de poesia, és un cant a les ganes de viure, a la força que l’empeny a seguir endavant malgrat el pes de la història d’opressió amb la que carrega, no només com a dona sinó com a afroamericana descendent, inevitablement, d’esclaus. No sobta doncs que en l’últim vers afirmi “soc l’esperança i el somni de l’esclau i, per això, m’alço” i no hi ha res millor que escoltar-lo recitat per ella mateixa en aquest muntatge de vídeo que ens recorda la necessitat d’alçar-nos davant de l’opressió del tipus que sigui i allà on es produeixi, o veure el documental sobre la seva vida que també porta el mateix títol.
