El Club d’Escacs Platja d’Aro ja ha fet els deures. Amb dues victòries treballades fins a l’últim sospir, l’equip s’ha assegurat la presència al grup que lluitarà pel títol. Però no ens enganyem: més que buscar un trofeu de vitrina, la celebració real és haver evitat el calvari de la lluita pel descens.
Entre la disbauxa i el tauler: Victòria contra el Tres Peons
El primer assalt va coincidir amb la Rua de Carnaval, una de les més massives de Catalunya. Mentre a pocs quilòmetres el soroll i les disfresses inundaven els carrers, a la nostra seu de Castell d’Aro es mastegava la tensió.
El Tres Peons – El Centre Gràcia no ens ho va posar gens fàcil. Ni tan sols el nostre primer tauler va poder imposar la seva llei amb les peces blanques, el que feia preveure un matx de picar pedra. Però quan les coses es posen lletges, apareixen les figures que fan club: Carlos Salgado. El nostre desè tauler, ja convertit en una autèntica llegenda del Platja d’Aro, va tornar a ser decisiu. Gràcies a la seva solidesa i a l’esperit de lluita de tot el bloc, vam salvar els mobles quan l’empat semblava escrit.
El clàssic contra el Sant Andreu: La mínima que val una salvació
Dissabte següent, la sort ens tornava a somriure amb la localia, però el rival era el sempre temible Sant Andreu. Com ja és tradició en els nostres enfrontaments, el matx va ser un intercanvi de cops agònic, però el nostre lider va ser molt contundent amb un sacrifici d’alfil que els presents a la sala no arribarem a comprendre fins una estona després, i a més es va decidir per detalls microscòpics. Aquesta vegada, la moneda va caure de la nostra cara: victòria per la mínima i objectiu de la temporada assolit.
Reflexió crítica: Molt esforç per a una recompensa invisible
Tot i l’alegria de la victòria, el sentiment al club és de fatiga davant un model de competició que sembla dissenyat per refredar l’entusiasme:
Un format “provisional” perpetuat: On han quedat aquelles eliminatòries de quarts, semis i la gran final? Aquell format tenia mística, tenia nervis i feia bategar el club. L’actual lligueta ens aboca a una segona volta on, per a molts, els matxos seran pur tràmit.
El preu de la passió: Invertim una quantitat ingent de temps, diners i esforços logístics per una recompensa pràcticament nul·la. Lluitar per un trofeu sense repercussió ni emoció real és, sovint, un exercici de masoquisme esportiu.
Falta de motivació: Quan el sistema mata l’èpica del “tot o res”, el jugador sent que està jugant partides intrascendents. Els escacs catalans mereixen un format que torni a fer vibrar els aficionats, no una lligueta de supervivència administrativa.
“Hem guanyat la tranquil·litat, sí. Però hem perdut el dret a somiar amb aquelles finals que feien història. Seguim jugant perquè estimem aquest esport, però el format actual ens ho posa realment difícil per mantenir la flama.”
Crònica elaborada per Jordi Díaz Comas del Club Escacs Platja d’Aro.
Teniu més informació sobre el club a Platjadarochessclub.cat
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable dels escrits, idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.