A l’estiu recuperem articles publicats des de l’any 2020 per rellegir-los, reconnectar amb les seves ensenyances i continuar treballant en el nostre creixement personal. Perquè el nostre benestar personal i emocional no se’n va de vacances. Gaudiu de la lectura!
La tribu
Què amaguem darrere de cada resposta, de cada gest i de cada rostre?
A mi, personalment, em costa escoltar aquella frase tan habitual: «Vaig fent.» Perquè, moltes vegades, darrere d’aquestes dues paraules hi ha cansament, resignació, por o, simplement, la sensació d’haver perdut les ganes d’anar cap als nosres desitjos.
És cert: vivim temps difícils. Però potser precisament aquesta dificultat ens està demanant alguna cosa. Una sacsejada. Un canvi de mirada. Una oportunitat per començar a reaccionar.
Ja ho diu la saviesa popular: «Al mal temps, bona cara.»
No significa ignorar el dolor ni fingir que tot va bé. Significa entendre que cadascú té el seu procés, el seu ritme i el seu camí, però que quedar-nos instal·lats permanentment en la queixa tampoc no ens ajuda a avançar.
Avui, moltes coses ens semblen complicades. De vegades, fins i tot, sembla que mirem la vida a través d’un vidre fosc. I entenc que, sortir d’aquesta percepció no és fàcil.
Les generacions nascudes fins a l’any 2000, en general, no hem crescut amb una educació emocional que ens ensenyés a comprendre les nostres pors, gestionar les emocions o qüestionar les creences que hem anat heretant. Ens han ensenyat moltes coses, però sovint ens ha faltat una de les més importants: aprendre a conèixer-nos.
Som una tribu. Per això, pensem per un moment en nosaltres com una gran família. Com explica Caroline Myss, estem dissenyats energèticament per viure junts, crear junts i aprendre junts.
Naixem dins d’una família i, des del primer instant, formem part d’un grup. Aprenem observant, escoltant i imitant. Aprenem què està bé i què està malament, què hem de témer, què hem de desitjar i fins i tot què hem de pensar, com hem de parlar i sentir.
Durant els primers anys de vida, encara no tenim prou eines per construir una identitat pròpia. Per això absorbim gran part del que ens envolta: les fortaleses de la nostra família, però també les seves pors, creences, limitacions i maneres d’entendre el món.
I així, sense adonar-nos-en, allò que pertany a la nostra «tribu» acaba formant part de nosaltres.
«El número tretze porta mala sort.»
«No passis per sota d’una escala.»
«Creuar-se amb un gat negre és mala senyal.»
«Els diners no creixen als arbres.»
Són només exemples de creences que poden passar de generació en generació fins que deixem de preguntar-nos d’on venen i simplement les donem per certes.
La nostra manera de pensar no viu aïllada. Som éssers socials i estem profundament influïts pel nostre entorn.
Per això, quan una família, una comunitat o una societat viu immersa en la por, la incertesa o l’estrès, és fàcil que aquestes emocions també ens afectin individualment.
Les grans crisis col·lectives en són un exemple. Una pandèmia, una crisi econòmica, una guerra o qualsevol situació que generi inseguretat pot provocar una profunda sensació de pèrdua de control.
I quan vivim durant molt de temps en alerta, el nostre cos també ho nota. El nostre sistema nerviós n’és profundament afectat.
Aquí és on apareix una qüestió que considero essencial: quant poder estem donant al pensament col·lectiu sobre la nostra pròpia vida?
Compartim pors, actituds i maneres de veure el món. Ens influïm els uns als altres. I, moltes vegades, acabem pensant que una determinada realitat és inevitable simplement perquè és la realitat que veu la majoria. Això és pensament col.lectiu que influeix cadascú de nosaltres. A on posem la nostra atenció, això s’expandeix. És com un domino. A la que un pensi així i altres son influenciables, hi ha una contaminació col.lectiva, que agafa una força brutal, fins a tornar-se pensament global.
Quan formem part d’un grup, assumir-ne les normes ens dona seguretat. Tot funciona mentre les nostres decisions coincideixen amb les del grup.
La dificultat arriba quan, dins nostre, apareix una veu que diu:
«I si jo vull una altra cosa?»
És aquí quan comença el veritable procés de despertar.
Despertar la consciència no significa anar contra ningú. Significa atrevir-nos a mirar cap endins i preguntar-nos quines pors són realment nostres, quines creences hem heretat i quines decisions continuem prenent simplement perquè sempre s’han fet així.
I això afecta tota la nostra vida: la salut, la feina, les relacions, les actituds i, sobretot, la manera com interpretem allò que ens passa.
Quan recuperem la responsabilitat sobre nosaltres mateixos, també recuperem una part del nostre poder.
Ja no necessitem que la tribu decideixi per nosaltres què podem ser, què podem intentar o fins on podem arribar.
Podem equivocar-nos.
Podem canviar d’opinió.
Podem començar de nou.
Podem caure i ens podem tornar a aixecar.
Podem descobrir camins que mai no hm imaginat.
I, sobretot, podem deixar de viure una vida decidida per les pors dels altres.
Despertar és escoltar amb el cor les respostes que tenim por de trobar.
I arribarà un dia en què podrem mirar enrere i dir:
«Visc la vida que vull. Faig les experiències que necessito, aprenc dels encerts i dels errors i omplo la meva motxilla amb tot allò que vull endur-me del viatge.»
Perquè, al capdavall, aquest és el gran secret: l’important no és arribar a la destinació. L’important és com decidim viure el viatge.
L’Oracle d’Estiu
L’amor és l’únic llenguatge universal que tothom entén.
Aprèn aquest idioma: sigues amor. Només així podràs rebre’l plenament.
Aparca la por. Les situacions no tenen per què repetir-se només perquè hagis viscut una mala experiència.
Tot pot canviar. Tot depèn de com penses, com parles i com sents.
A això se n’hi diu coherència. ✨
El teu Àngel
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a despertemjunts@rpa.cat.
I no us perdeu el nostre programa de ràdio a RPA! Descobriu els convidats i convidades de cada edició, així com els dies i horaris d’emissió, a Despertem Junts.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable dels escrits, idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.