Quan passem per les aventures que la vida ens regala, sobretot aquelles que ens ensenyen, sempre tenim la convicció que les nostres són les més dures i que el nostre dolor és el més intens que ningú pugui arribar a sentir.
Com més passen els dies, com més persones apareixen a la meva vida i, sens dubte, m’aporten una riquesa profunda, més m’adono que som UN TOT i que cadascú de nosaltres és una part infinitesimal de l’Univers.
Al nostre programa de ràdio, Despertem Junts, hem retrobat una persona que ens ha explicat els seus últims anys d’experiències vitals i que ens ha regalat un nou exemple de lliçó de vida.
És l’Andrea Scaramuzza, un italià de quaranta-sis anys que va prendre la decisió de venir a viure a Catalunya l’any 2013 i que considera aquesta terra casa seva.
Just quan creia que la vida podia agafar un nou i definitiu rumb, tot es va tornar a desmuntar de la manera més inesperada i impactant. I no només en el pla laboral, sinó també sentimental, econòmic i familiar.
Va ser aquí on va entendre, després d’un procés llarg, dur i profund —buscant sempre aquella força i aquells valors que no es poden comprar en cap supermercat— que només tenia dues opcions: enfonsar-se o tornar a viure.
Òbviament, va triar la segona.
Té una història que, com tantes altres, et fa trontollar el cor. Passes d’estats de pura adrenalina a moments de profunda tristesa. Em va dir una frase:
«He desafiat la vida. I ara què? Sí, ara tinc diners i temps per gaudir de la vida, i és el que faig per honorar la vida dels qui ja no hi són. Però estic sol al món, no tinc ningú. Em queden els amics, ho sé, però hi ha aquesta sensació que al teu voltant no tens arrels. Potser va ser el que vaig demanar a la vida, perquè era tan gran la necessitat de retrobar-me amb mi mateix que sempre he fugit, buscant aquell moviment constant que m’ocupés el cap i em distragués dels meus problemes, del meu patiment. Només ara entenc el que he perdut, i me’n penedeixo, però no puc tornar enrere. Potser hauria hagut de veure i valorar més la vida de la meva mare. Sabia que era allà, però no valorava tot el que feia. I només quan va marxar vaig entendre el que havia construït per a la gent, pels altres, mentre jo era absent.»
Li van recomanar que escrivís per poder alliberar totes les emocions que portava a dins i que el bloquejaven. Com sempre aconsello jo mateixa. Per això, un dels objectius que tenia pendents, escriure un llibre, es va convertir en una de les seves prioritats i també en una forma de teràpia.
Així va néixer El arte de volver a levantarse, «un viatge emocional i intens, dissenyat per a qualsevol persona que s’hagi enfrontat a una caiguda».
Crec que ajudar els altres també em porta a donar veu i a conèixer les històries de la GENT.
Començo, doncs, amb aquest home que simbolitza una força interior que potser mai no hauria imaginat tenir, però que, com passa amb tanta gent, acaba trobant.
El que més m’ha impactat ha estat veure com una persona enèrgica, carismàtica i molt activa ha necessitat que la vida li donés una lliçó sobre el seu propi «pes», sobre la seva essència de persona terrenal.
La selva, el món salvatge, la natura en el seu estat més primitiu, han estat el seu bressol per iniciar el despertar.
Per aprendre a mantenir la calma i gestionar les seves emocions, ha hagut de tenir al davant lleons, tigres, elefants i molts altres animals d’aquesta mida, força i perillositat.
La vida va començar a imposar-li la seva pròpia sentència, com un reflex fidel de la manera com havia viscut la seva existència terrenal: d’acord amb el seu caràcter, amb els seus actes i amb la forma com havia tractat els altres. Perquè hi ha una llei silenciosa que sempre acaba trobant-nos: per comprendre de debò el que has provocat en altres persones, has de viure el mateix que vas provocar. Potser serà en un altre temps, amb altres rostres i en altres llocs, però amb la mateixa finalitat: entendre el dolor que un dia vas causar. I si no és en aquesta vida, potser és en una altra, perquè el karma no desapareix ni prescriu. Roman allà, pacient, fins que és comprès, assumit i transformat. Per això, de vegades, ens passen coses que no sabem explicar i ens preguntem: «Què he fet jo per merèixer això?». No hi trobem cap resposta. Tot sembla injust, arbitrari, incomprensible. Però la vida sí que en coneix l’origen. I la teva ànima, en el fons, també.
I, per si de cas, no la desafiïs. Potser acabaràs empassant-te paraules, pensaments i ràbia que no vas saber gestionar en el seu moment.
Com sempre recordo: respira profundament i flueix. Dona gràcies i no demanis. Accepta el que és i deixa que la vida et sorprengui.
Mai estem sols i mai res no és per sempre.
Amb aquestes reflexions i una història plena d’aventures i paraules que arriben al cor, us desitjo un bon estiu.
Us deixo els enllaços de l’Andrea perquè pugueu gaudir, empatitzar i emocionar-vos tant com ho he fet jo.
I encara recordo:
Si nosaltres hem pogut, TU TAMBÉ POTS!
Bon viatge.
https://www.instagram.com/fastsky
https://facebook.com/fastsky
https://amzn.to74eCvzLD
https://www.risingup.me
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a despertemjunts@rpa.cat.
I no us perdeu el nostre programa de ràdio, amb emissió quinzenal, els dimecres a les 20 h.Més informació sobre el programa i altres activitats a Despertem Junts.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable dels escrits, idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.