El Càncer

Com sempre faig, també aquest any m’afegeixo a la campanya de la Marató per explicar en l’àmbit emocional el tema del càncer.

Tots coneixem aquesta malaltia i la majoria en tenen por i disgust fort a la vegada.

Quan arriba aquesta experiència a la nostra vida, com qualsevol altra malaltia greu, ens agafa un enfado brutal i un fort rebuig cap a ella que, l’única cosa que ens fa pensar és por a patir i por a la mort.

En un tema, recollim més arguments.

Sempre és delicat trobar les paraules adequades per no enfadar la gent, més del que ja ho estiguin, i ajudar-les a entendre que, quan arriba una malaltia al nostre cos, és perquè tenim una ferida molt profunda no sanada des de fa molt de temps. I la pregunta per fer-nos és, com sempre: «para que» he de passar per aquest malson?

Sempre dic que, per entendre millor una determinada situació, és millor viure-la de primera persona per poder opinar. Per això, en aquest article, faig públic el fet que jo també vaig passar per aquesta patologia. Per tant, sé perfectament que se sent quan et diuen: «senyora, vostè té càncer».

Òbviament, jo dic que no era el meu moment, per això segueixo en aquesta Terra. Però sí, t’assalten totes unes sèries de pensaments i sentiments quan t’ho diuen, que costa controlar, just perquè la ment és el que es posa en marxa de seguida, amb una ràfega de preguntes i respostes sense sentit, just perquè qui parla és l’ego!

Per altra part, quan et calmes, respires, penses a la teva vida, a la teva història, a les teves creences i al teu aquí i ara, tot quadra, tot cobra sentit i, vas acceptant el que hi ha i el que és. Això almenys, és el que em va passar.

Jo vaig sentir por, sí, però no per a mi, sinó pels meus fills, per la meva família. Jo soc l’esotèrica de la família, els altres no ho són com jo i alguns gens. Doncs, com els explico el meu punt de vista i que no pateixin perquè la superació i la sanació de la ferida és meva i del que la meva ànima va triar per a mi? I, que si és la meva hora, tant sí com no, marxaré perquè és el que vaig signar!

Aquest és el gran gruix per resoldre de cara a la societat. Per això mateix, us he desvelat aquesta experiència tan personal.

A les persones que podem ajudar els altres en l’àmbit del despertar, no ens som immunes al creixement personal. També tenim una ànima que va baixar a la Terra per aprendre i fer el seu camí. Només que tenim eines incorporades per afrontar la vida amb una actitud diferent i, sincerament evitem molt de patir.

Físicament, no vaig «patir» físicament de manera severa. Però és clar, des del moment Zero, vaig anar a la meva terapeuta i vaig compartir amb ella el que necessitava i, amb pocs mesos, ja estava bé.

A més, tot i donar-me el metge una notícia adjunta que ell considerava «greu», dos anys després, la situació es va revertir i ell mateix em va dir que com era possible i que no s’ho explicava.

No era el meu moment i, afegint la meva decisió ferma de posar-me bé, tot va tenir efectes positius en el meu cos i respecte a la part afectada.

Per molts de dies i, de manera constant, escoltava i recitava un àudio de YouTube: «hablale a tus celules».

Aquesta «poesia» va vibrar en les meves cèl·lules, sobretot a les que havia d’expulsar.

Encara avui parlo amb les meves cèl·lules i, amb tot el meu cos, òrgans i neurones i completament totes les parts.

Dono gràcies a la meva màquina perfecta per funcionar encara que no li doni cap ordre.

És simplement meravellós veure i sentir com el cos t’escolta.

L’heu fet mai???

Em pregunto per què això no s’ha ensenyat mai, i tampoc ara es fa!

Vaig meditar molt més i vaig analitzar la meva vida des del dia 1.

Vaig triar netejar moltes coses i persones. Vaig PERDONAR a mi mateixa i a les persones que necessitaven el meu perdó, però no per a ells, sinó per a mi!

Què és el càncer a l’àmbit emocional?

En Google trobem aquest significat mèdic: «malaltia que es caracteritza per a la transformació de les cèl·lules, que proliferen de manera anormal i descontrolada».

Aquesta definició és completament correcta científicament i ens diu que passa a les cèl·lules.

Però, que les fa descontrolar i anar contra nosaltres mateixos?

Aquesta patologia és per un tema que et menja internament des de fa anys, però com no el reconeixes, no ho pots acceptar i sanar.

El càncer és una ferida profunda cap a un progenitor o cap als dos, sempre! És un sentiment d’humiliació, de rebuig, d’injustícia, d’abandó, de traïció, que sempre vas sentir i viure en soledat, sense compartir-ho amb ningú.

Cada part del cos, té una explicació.

Des de la infància vivim la nostra relació amb els pares i, els sentiments que es generen al llarg dels anys, farà que pugui desenvolupar aquest sot físic.

Com ja vaig dei, les malalties greus o cròniques, no surten al cos de seguida, poden sorgir quan la persona no pot més emocionalment. La raó? No hem après a perdonar, o encara no podem fer-ho.

Recordeu, una emoció prolongada en el temps crea un sentiment, aquest el transforma en un hàbit intern i aquí, amb el temps, comença a treballar a dins nostre i, no sempre de manera saludable.

La persona que el pateix, vol viure en l’amor, però com va sentir o sent ira, odi o ressentiment cap als pares o cap a un, no es pot permetre de fer-ho. Cada vegada que un record fa tornar la persona cap a aquest ressentiment i dolor, la mateixa persona s’autoalimenta de dolor que a la llarga, florirà com a càncer.

La nostra ànima busca viure en l’amor, però per això, necessitem moltes vegades una bona dosi de perdó.

I perdona el nen que està dins teu, per voler viure sentiments en soledat, sentint-se abandonat i que cap persona el va entendre. Perdona’l per sentir ràbia, rancor, dolor i ganes de venjança, sense mai reaccionar. Sentir emocions és el que ens fa humans!

Normalment, quan tenim afeccions a la part baixa del cos, des de la cintura avall, sempre són sentiments de ràbia. Quan les afeccions són des de la cintura cap amunt, sempre és tristesa i pena.

Sempre que ens ataca una afecció, hem d’analitzar els nostres primers xacres, perquè sempre hi ha una fuga d’energia en els primers tres i, normalment, els «problemes», comencem per temes de família, relacions humanes i de feina i sempre, reflecteixen el nostre equilibri entre mare i pare.

M’agradaria saber qui opinió té la gent respecte al que afirmo i sento. Òbviament, no han d’acceptar com veritat absoluta el que dic. Però pareu-vos a pensar a tota la vostra vida. I, almenys dins vostre, reconeixeu els vostres sentiments.

Un dia o l’altre, quan el món estigui preparat per fer el salt, podrem parlar obertament de tot això. Mentrestant, deixo el meu legat, com fa molta gent que, com jo, vibrem en la freqüència de l’amor i sobretot, del perdó.

També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.

I no us perdeu el nostre programa de ràdio, amb emissió quinzenal, els dimecres a les 20 h. Més informació sobre el programa i altres activitats a Natalina des de 1985.

Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.