Mentre assaboreixo el meu cafè matinal, llegeixo la premsa.
La veritat és que no em fa goig llegir-la. Constantment parlen de tota una metodologia mèdica i de recerques per combatre les malalties.
Realment mai he trobat res que faci referència, encara que sigui de manera llunyana, a un tractament purament emocional o a fomentar la salut.
Avui vull parlar per exemple, de l’alzheimer.
En l’àmbit purament científic sabem que aquesta malaltia es desenvolupa especialment en adults i que afecta la memòria, ja que hi ha una pèrdua gradual.
Les persones que la pateixen, tenen records remots molt clars. En canvi, els hi costa recordar el que han fet a curt termini, com ahir, per exemple.
Com em va explicar la Lina i també persones que es van dedicar a aquests estudis de somatització del cos, la persona amb alzheimer, vol oblidar el seu present. Generalment, va ser una mena de persona que sempre s’ha ocupat de tot i de tots, que sempre volia ser-hi per a tothom i fer el màxim, fins al punt d’acabar cansada de portar aquest esforç i estrès. Tot i això, a aquesta persona tampoc li semblava que el que feia pels altres, fos suficient.
Amb l’alzheimer, per fi pot descansar de l’obligació a no saber dir que no i, no sentir massa responsabilitat i el control que ha de tenir pels altres.
El més curiós d’aquesta malaltia és que la persona amb alzheimer, no vol sanar! És com una venjança cap als altres.
Són el tipus de persones que, quan no tenien símptomes, no podien ni creure ni imaginar que els altres poguessin tenir cura d’ells i estimar-los com cal, sense fer res a canvi. Era com que no se sentien mereixedors d’amor. Sempre havien de fer alguna cosa per sentir-se estimats.
Seguint en aquest mateix patró, sense agafar consciència del que s’estan provocant, acabaran patint aquesta patologia.
Ara, estic imaginant els anys que poden tardar els científics per arribar a aquesta conclusió, per si és ben acceptada!
Em pregunto si algú pot mastegar les meves paraules i tenir el valor de confrontar-les amb la vida d’una persona coneguda que tingui aquesta afecció i pensar i indagar si el que he dit, correspon a la seva realitat.
Moltes vegades penso que estem llençant molts de diners en treballs inútils i que la vida és molt més senzilla.
Per què el corrent del materialisme ens ha portat fins a aquest punt?
Per què no ens rebel·lem?
Per què tenim una autoestima tan baixa que ja no sabem el que volem i en quina direcció anar?
Ens van injectar una gran por que corre per les nostres venen com si fos sang. No podem fer res, llevat de creure a tot el que ens diuen. El telèfon i les computadores s’han apoderat completament de les nostres ments!
I sempre, moltes persones em van fer voler creure que la rara soc jo!
Sincerament, em sap greu que la humanitat estigui acabant així.
Lluito per posar el meu granet de sorra perquè la majoria de la gent es desperti.
Aquí soc, sense por i amb compromís fins al final, perquè les ensenyances de la Lina, tenen un propòsit real i potent i, s’han de continuar divulgant pel bé dels éssers humans, com ella em va ensenyar!
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
I no us perdeu el nostre programa de ràdio, amb emissió quinzenal, els dimecres a les 20 h. Més informació sobre el programa i altres activitats a Natalina des de 1985.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.