Els pares, no tenim un manual per aprendre aquest ofici.
És el més dur que hi ha i el que, com tot, aprens sobre la marxa, però que dona la màxima satisfacció.
Mai, els mètodes per educar un fill, els pots fer servir per a tots els que tinguis, perquè cada fill (o persona), són únics.
Ara que la societat està passant per un moment molt difícil quant a criança juvenil, poso la importància per ajudar els adults a posar seny i a entendre el gran pes que té, ser pares amb qualitat.
Quasi sempre ens oblidem que els fills no ens pertanyen.
Tenen una personalitat pròpia. Tenen il·lusions, prioritats, sentiments, emocions, i un munt de somnis, que poden ser completament diferents dels nostres.
I quin problema hi ha?
Quin tant greu és, si els nostres patrons i escales de valors que ens van inculcar a casa de petits són en dissonància amb els d’ells?
Ens hem parat mai a pensar si volem fills que siguin titelles o fills feliços?
Conec moltes famílies i molts nois i, sincerament, molts em fa tendresa perquè suporten una càrrega que no els hi pertoca.
Aconsello treballar-nos les nostres pors, abans de decidir de ser pares, tot i que en la naturalesa humana, això va al revés.
La setmana passada vaig dir que l’espiritualitat es regeix amb l’amor.
A on està l’amor vers els nostres fills?
I com els hi demostrem aquest amor? Respectant-los!
A través de nosaltres van decidir venir en aquest món per evolucionar.
Fer-nos respectar no és posar por i angoixes als seus cossos.
Les nostres pors, les nostres frustracions, no s’han de bolcar i marcar l’educació que els hi volem donar.
Tota persona és única. Tots tenim dret a ser feliços. Tots tenim abundància de sobres en tots els àmbits.
Hem de respectar la nostra manera de ser, en gènere, en gustos, en pensaments, en actitud, absolutament en tot.
I que fan alguns pares? Eliminen per complet l’essència que aflora de les seves innocències.
Comencen: «això no es diu, això no es fa, vigila a l’escala, vigila al got, això ho fas perquè t’ho dic jo que soc la teva mare, ets dolent, ets inútil, això no fa per a tu, renyir-te davant d’un grup, fer-te sentir el sentit de «culpa» per si passa alguna cosa…»
Hi ha una interminable llista de frases que diuen als seus petits, que em posen la pell de gallina!
Aneu a un parc i, allà, veureu la qualitat dels pares i els seus valors.
Heu mai demanat als vostres nens si són feliços? Que els agrada menjar. Amb quina activitat se senten més còmodes, quins amics tenen, que els agrada fer, quines emocions tenen?
I com us comporteu endavant d’ells? Com cabres boges amb descontrol o amb coherència?
Tot i «preocupar-vos» per ells, els hi doneu confiança? Els feu créixer assumint les pròpies responsabilitats? Com els hi parleu? Quin to feu servir?
Per norma general, tenim l’equivocació que els nens no entenen. Per què?
Els nens són les persones més extraordinàries que hagi vist mai! I el meu net és el que més em demostra constantment.
Fixeu-vos en la mirada d’un nen, en la llum que desprèn, en la innocència en la qual actua! És pur Amor!
Per què els contaminem tant, al punt de tòrcer les seves ànimes?
Quan van ja a la guarderia, ens criden els mestres perquè els nens tenen «problemes» amb la socialització i l’expressió del seu Jo.
Els nens? O els pares que s’han equivocat en l’educació? Opto més per la segona opció.
Està clar que cadascú de nosaltres o fem com sabem i podem, però hi ha mil maneres per buscar solució. El que no podem fer, és quedar-nos parats en veure que alguna cosa va malament en ells i no actuar.
Els pares són egoistes, necessiten controlar, necessiten traslladar l’educació rebuda perquè encara no han treballat les seves debilitats. Tenen por a la soledat.
I dic més: agafa uns pares, els que semblen més poderosos. Treu-los la cosa material que més poder els hi dona i que no ho van aconseguir amb els seus propis esforços. Aquestes persones les descol·locaràs per complet! No sabran a on agafar-se, no sabran qui són i que fer.
Està clar que tot és més fàcil quan ets el fill de… Quan vius amb la tranquil·litat i les comoditats en les quals et trobes, però que opines si et dic de posar-te a prova? De madurar, de responsabilitzar-te de la teva vida?
Emocionalment, costa moltíssim. És doncs quan ens acostumem a la comoditat de tenir-ho tot, sense cap compromís.
T’asseguro que a la llarga, seràs perjudicat i, et costarà molt trobar una parella, a menys que no sigui per elements materials.
Això no vol ser una amenaça, només és la realitat amb el preu que n’has d’assumir.
Deixem que els fills expressin com són i, allà estarem per abraçar-los quan cal.
Tots aprenem amb les dificultats.
Tampoc estic dient de deixar-los al seu rumb, però hem d’intervenir quan són petits. Els hi hem de posar límits contundents i coherents, des de ben petits, sempre pensant amb amor.
Els hi hem de facilitar la manera de ser autosuficients. Han d’experimentar sentiments, emocions. Dir sempre el que senten i pensen amb educació.
Han de seguir els nostres passos, per això, hem de saber molt bé com actuem, com parlem i com pensem.
No apagueu la seva llum, no talleu la seva expressió verbal i no verbal.
Tots tenim un potencial natural que només hem de deixar que surti.
Ajudeu els vostres fills a entendre els senyals de l’Univers i a descobrir quin son els seus dons.
Ensenyeu-los a canalitzar les energies. Bons costums, i bons exercicis físics són bons aliats.
Ara bé, tot això que hem de fer per ells, també ens l’hem d’aplicar a nosaltres mateixos, no? Sí!
Us animo a reconèixer que necessitem ajuda, que alguna cosa dins nostre no funciona com cal.
Busquem terapeutes que parlin l’idioma que necessitem aprendre. Que ens ajudi a perdonar-nos a nosaltres mateixos, a assumir les nostres responsabilitats, totes, i a redirigir el nostre rumb.
Confieu en l’Univers, tingueu fe i agafeu compromís, perquè no existeixen miracles sense els nostres esforços.
Desperteu-vos pensant i sentint que cada dia és un dia esplèndid per donar la millor versió de vosaltres mateixos.
I, per si us separeu i sou pares, com va ser el meu cas, recordeu que els fills necessiten l’equilibri de pare i mare. No podem destruir i allunyar de la vida dels nostres petits la presència de l’altre pare, simplement perquè l’enfado ens pot. Una cosa és la relació amb la parella, i l’altre és la relació entre pares i fills.
El nostre egoisme, la nostra frustració no pot agafar poder, disminuint i passant per sobre de les necessitats que han d’estar cobertes de la presència física però sobretot emocional d’un pare o d’una mare.
No podem provocar un dolor tan gran a l’altre pare i de conseqüència al nostre fill, perquè la relació no ha anat com desitjàvem que anés.
No cal posar-se el paper de víctima i carregar a les espatlles dels nostres petits les nostres pors i frustracions.
Accepteu les seves decisions i iniciatives, la seva parella, com viu la seva vida en general. No els hi feu pesar res, i no jugueu brut per cobrir les vostres manques o la vostra soledat.
Perdoneu-vos, perdoneu i accepteu l’ajuda que la vostra ànima us està cridant que exigeix, per amor vers els vostres fills.
Els fills no es piquen, no es malcrien. S’estimen, es deixen volar i, per si cauen, només hem d’estar preparats per abraçar-los i, en silenci!
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.