Com tots sabem, la zona de confort són totes aquelles situacions que es presenten i que són familiars i conegudes, en les que els éssers humans es relaxen i s’amaguen.
Cada vegada que pensem en un canvi, en una oportunitat, de seguida es transformen en una serralada gegant, sense esperances de fer el cim, amb les frases que ens van inculcar:
– no soc prou bo,
– millor vell conegut, que nou per conèixer,
– els diners no creixen en els arbres,
– ja soc vell,
– no val la pena,
– no cal ni intentar-ho,
i moltes i moltes més! Us sonen?
Quantes vegades hem escoltat i repetit aquestes, per a mi, nauseabundes frases!
Amb això, comencem a matar les il·lusions i les oportunitats de donar-nos unes possibilitats per millorar, d’anar més enllà dels nostres límits per a descobrir que som capaços de «co-crear» la nostra realitat i viure en plenitud.
Sempre dic que, per conèixer una persona, cal fer-la parlar dels seus pares. I, quan hem d’explicar conceptes, sempre hem de divulgar informacions després d’haver-les experimentat en primera persona. Perquè hem de parlar de nosaltres, no dels altres!
Jo he tingut la sort d’apropar-me a la dansa (a part al meu gran àngel) de ben petita i, gràcies a aquest art, vaig involuntàriament canalitzar les emocions, perquè amb l’exercici físic és el que fem, com ja sabem.
Tinc la sort de ser filla, mare i àvia, encara amb aquestes generacions terrenalment vives.
Tinc dues germanes, i jo soc la mitjana. Tenim els mateixos pares, però cadascuna té el seu aprenentatge, com absolutament tota persona en aquest món.
Jo soc l’exacte còctel dels meus pares, tant físicament, com de caràcter.
D’ells simplement puc dir que són òptimes persones.
He vist els seus processos com a parella, com a pares, com a avis i ara, com a besavis.
En el mateix sac entro jo, com a filla, mare, parella i ara, àvia.
Parlar d’això m’emociona moltíssim. La veritat és que tot m’emociona molt més ara. I crec és degut a l’experiència que m’ha portat a tenir un cert bagatge de coneixements.
Sempre també recordo que els nens aprenen dels comportaments dels pares.
Doncs jo, vaig aprendre a no quedar-me en la zona de confort i, els hi agraeixo infinitament.
Vaig aprendre a no tirar mai la tovallola. A tenir un objectiu i a anar a conquistar-ho, sense «peros».
Recordo que quan estudiava, un any m’havia quedat una matèria al setembre. Tenia divuit anys potser, i als meus pares no li va agradar gens, perquè ells no deien res en tot el curs escolar, però jo ja sabia que hi havia dues normes: ser respectuós amb tothom (cap persona s’havia de queixar de nosaltres per falta de respecte, en aquest cas els professors) i, passar el curs al juny (perquè era la meva única feina). Tenia molta llibertat, però sabia que tenia als meus costats les barreres del joc del bowling, era perfectament coneixedora del que podia fer i del càstig en cas contrari. Però era molt atrevida, i em podia més fer el que sentia i la necessitat d’experimentar, que les punicions.
Aquell any no vaig fer vacances. Em van deixar l’empresa familiar a càrrec, mentrestant ells marxaven. Vivia a Milà i era el mes d’agost.
El meu pare em va dir: «quan torni, vull trobar l’empresa sana, que hagi treballat i tu preparada per passar l’examen!» Mai hem tingut dret a replicar. Només una mirada d’ulls, era suficient per entendre el que havíem de fer.
Van trobar l’empresa en perfectes condicions i jo, vaig ser l’única alumna de tota l’escola a treure la nota més alta.
Els meus pares ens van educar amb rigidesa, sobretot a mi i la meva germana gran. Ens van ensenyar a no rendir-nos, a no plorar (amb aquest tema obriria un incís), a no queixar-nos, a aixecar-nos i continuar endavant, a moure muntanyes si fa falta. A anar a treballar malalts, a què la feina mereix un gran respecte, així com les persones. Tot això no ens ho van explicar amb paraules. Ho vam veure, any darrere any, amb els seus comportaments, amb com vivien, a les hores de feina, d’esforços i sacrificis. Amb les paraules que deien quan estaven cansats, quan rebien injustícies. Però mai s’han lamentat, mai han renegat i sempre han tingut un somriure preparat. I sempre fent-se costat l’un a l’altre. Sempre ens han ensenyat la importància de la parella per a sobre de tot, i la seva complicitat per a créixer i madurar. Sobretot una gran dosi d’amor i comprensió.
Personalment, mai he estat en una zona de confort, encara no la conec. Sempre he anat buscant la manera de millorar-me com a persona i com a treballadora. M’he llançat al que faci falta per no quedar-me estancada, per no dependre de ningú, per ser un bon exemple pels meus fills.
Abans la meva prioritat era pujar els meus fills i pagar les factures.
Ara la vida m’ha donat unes altres prioritats: jo, la meva parella, la nostra mascota i gaudir de la vida.
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.