A la societat actual ja no sorprèn parlar de la intel·ligència d’un mòbil perquè així és com es qualifiquen tots els que la majoria de nosaltres duem a la butxaca. Però fins a quin punt poden ser intel·ligents les màquines? La realitat és que la intel·ligència artificial no només ens ajudarà com ha estat fent fins ara, sinó que ens substituirà en moltes de les tasques que ara fem els humans. Aquestes màquines tindran també la capacitat de millorar-se de forma autònoma i no ens necessitaran perquè seran infinitament més ràpides i resolutives que nosaltres. El fet de poder emmagatzemar, per exemple, milions de dades farà que en qüestió de segons sàpiguen quina és la millor opció per resoldre cada problema que se’ls plantegi.
Aquest futur que està tan proper -n’hi ha prou amb veure algun dels capítols de la sèrie Black Mirror per albirar el que podria ser un món tecnològic sense ètica- ens pot fer sentir molt (o poc) recel quan veiem tots els interrogants que se’ns presenten en tots els àmbits de la vida (laboral, educatiu, econòmic, social, sanitari, etc.) però el més important és saber quin paper hi juga l’ètica en tot plegat.
Al cap i a la fi, tot el que les màquines facin serà fruit del que programin els humans, dels qui no es pot dir que sempre actuïn pel bé comú i amb un elevat sentit de l’ètica. Uns dels autors del nostre país que més ha reflexionat sobre aquest tema és José Ignacio Latorre (Barcelona, 1959) catedràtic de Física Teòrica a la UB, director del Centre de Ciències Pedro Pascual de Benasque i actual Cap del nou institut de tecnologia innovadora de tecnologies quàntiques, laboratori d’investigació i computació d’Abu Dhabi (Emirats Àrabs). A banda de la seva excel·lència com a científic, és un destacat conferenciant i divulgador de la seva recerca a escala internacional. Dins d’aquestes tasques de divulgació hi trobem els seus tres llibres La nada o el vacío cuántico (Ed. Batiscafo, 2016), Cuántica: tu futuro en juego (Ed. Ariel, 2017) y Ética para màquinas (Ed. Ariel, 2019).
A la seva última obra ens aporta una visió més amable d’aquest futur immediat que ens neguiteja. Home erudit i amant de la filosofia i les arts en general, encapçala cadascun dels nombrosos apartats que formen els cinc capítols del llibre amb cites de científics com Marie Curie, filòsofs com Rousseau o Aristòtil, escriptors com Shakespeare o George Orwell, o líders espirituals com el Dalai Lama i artistes com Picasso.
El llibre presenta un recorregut precís i entenedor de l’inici d’aquest fenomen, els beneficis i el comportament dels robots; de la cura que hem de tenir en cedir les nostres dades, i ens fa veure que tot això ja és una realitat.
També explica com les màquines han arribat a tenir capacitats que pensàvem que eren específiques dels humans, com ara compondre música. Com a exemple tenim el programa Deep Bach, capaç de crear música atribuïble al gran compositor alemany, o aquest vídeo en què dos crítics musicals intenten esbrinar quin música ha estat creada per una persona o per una màquina, que us convidem a visionar.
Quan Latorre planteja un futur ben proper en què les màquines arribaran, per exemple, a tenir cura de les persones grans, apel·la a la necessitat d’instaurar una ètica universal per tal d’evitar prejudicis, biaixos, fòbies o dogmes del tipus que siguin. Una de les seves propostes és dotar de personalitat jurídica els robots, fent que paguin impostos per tal de compensar la manca d’ingressos procedents dels rendiments del treball humà i mantenir així l’estat del benestar de les societats democràtiques. No obstant això, Latorre assegura que el trànsit cap a la tecnificació massiva no estarà exempt de patiment i haurem de garantir el treball d’humans per a certes tasques encara que estiguin menys qualificats que les intel·ligències artificials.
A més de llegir aquesta obra que ens presenta un escenari futur força positivista, us convidem a escoltar i veure Latorre en aquesta interessant entrevista.
