Avui en dia les xarxes socials han agafat molt de terreny en les vides de tothom.
Des del meu punt de vista, un excés d’exposició a les pantalles, ens provoca una dependència tal, que no ens permet distingir el que ens porta avantatges de veritat i quin sentit donem als nostres valors.
Crec que les pantalles també ens han portat a rebaixar molt el contacte humà.
S’ha perdut les ganes de compartir moments, rialles sinceres, creuar mirades, el caliu que dona un grup de gent intimant.
Sobretot en fan ús de manera excessiva els joves.
Aquí, ens trobem davant d’un gran perill.
Un monitor, també és sinònim d’aparences.
Tot el que es penja a les xarxes, és idíl·lic, és perfecte.
Els i les joves tenen cossos fantàstics, pell fina, mostren l’excel·lència total.
Quan tenim perfils de jovent que estan captivats per publicacions a xarxes, sabem que tenim un problema.
Una persona qualsevol, que s’estima i està equilibrada, no té temps per interessar-se del que fan els altres.
Una persona sana, viu plenament la seva vida.
Omple els seus dies pensant en si mateixa. Fa tot el que li vingui de gust, a part treballar o anar a l’escola
Fa esport, comparteix el seu temps amb la família, amics. Es dedica a fer activitats interessants o, simplement, es queda tranquil·la a casa seva aprofitant la seva pròpia companyia.
Això no vol dir que no tafanegi la xarxa, però, ni li dedica un temps exagerat, ni l’afecta i menys, busca l’aprovació aliena.
Què vol dir que la xarxa afecta?
Amb tantes imatges de perfecció, qui no té l’equilibri del qual parlem, se sent menyspreat, s’avergonyeix de la seva persona, del seu cos. Es troba imperfeccions de dalt a baix. Tot se li fa gran.
I aquí comencen tota una sèrie de conflictes interiors que inflen els pensaments de sorolls innecessaris.
Si no hi ha amor propi, la poca autoestima que hi ha comença un descens tal, que la persona arriba a patir depressió i ansietat.
Sabem que la depressió està vinculada al passat.
Es poden arribar a sentir culpables per haver canviat el seu cos. Per menjar massa, per no fer exercicis.
Sentir ansietat pel futur. Angoixar-se per alguna cosa que penso en negatiu i que potser mai ni arribarà a passar.
Fer comparances constantment entre ells i el que projecta la pantalla.
Només tinc una pregunta pels adults, i sobretot vers els pares:
amb totes aquestes amenaces i inseguretats de les xarxes, a on esteu vosaltres?
Què sabeu dels vostres fills? Quant de temps els hi dediqueu i amb quina qualitat?
Això no vol ser un atac. I, les persones que no se senten acusades és perquè saben que no va per ells.
Soc mare, soc àvia. M’ha costat molt passar vint anys de la meva vida. Però avui, afirmo que ha valgut la pena.
He entès que la vida em va donar el que jo demanava: ser mare i tenir una família i dedicar-me només a ella.
El que no sabia és que en el pack, també entraven els desafiaments, les llàgrimes, els sots que la vida et té preparada.
El gran amor que sempre he sentit cap als meus fills, em va empènyer a dedicar el meu temps només a ells. Mentrestant, jo vaig créixer com a persona, com a dona i, per descomptat, com a mare.
Vaig voler ser mare, vaig voler tenir una família i també vaig trencar el vincle amb el pare dels meus fills. Vaig tornar a començar, una vegada darrera l’altra, però la meva prioritat sempre van ser ells.
Mai vaig tallar-los les ales. Sempre els he fet sentir capaços de prendre decisions i equivocar-se. Quan no he confiat en ells, la vida m’ha donat lliçons. Quantes vegades la meva terapeuta em va dir: «el que està passant als teus fills no va per ells, va per a tu! Com més aviat n’aprenguis, més aviat s’acabaran els problemes!»
Quantes veritats en aquestes paraules!
Accepteu que els vostres fills siguin persones diferents que vosaltres. Amb idees diverses, amb objectiu i marca personal. No són com vosaltres. Deixeu que manifestin els seus propis criteris, els seus propis desitjos.
Descobriu quines són les seves fortaleses naturals: parlar en públic, la informàtica, habilitats en la venda, escriure, actuar, etc. Ajudeu-los a trobar el seu camí, el seu espai. Pugeu-los l’autoestima. Parleu amb un to amorós, un llenguatge apropiat, un exemple ferm.
Però sobretot, si sou pares equilibrats, podeu transmetre aquest equilibri als vostres fills.
Si els mateixos pares tenen mancances i encara no han sanat els seus desequilibris, tampoc podran ajudar els seus fills.
Recordeu: no podem donar el que no tenim.
No hi ha cap persona dolenta, simplement hi ha persones que desconeixen veritats, o que no volen passar pel patiment. I sanar, és fer un viatge a dins nostre per trobar aquells nusos a les nostres profunditats i desfer-los per poder tornar a viure la nostra vida, amb sentit.
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.