L’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro va informar, dijous passat, 16 de gener, que durant l’execució dels treballs d’excavació arqueològica entorn de l’anomenada basílica paleocristiana de Santa Cristina s’han documentat fins al moment 35 tombes de diversa tipologia i conservació. A manca de l’estudi definitiu, es poden situar en època alt medieval i tardoantiga.
El jaciment arqueològic està catalogat com a BCIL i té un nivell de protecció integral.
L’església fou descoberta durant els anys 60 en el context de les obres de construcció de la urbanització Serra-Sol. Durant aquell temps fou possible evidenciar diferents fases constructives del temple i 13 tombes, dues atribuïdes al període més antic (eren bastides de tegulae a doble vessant) i de cronologia alt medieval (construïdes amb caixa de pedres).
L’any 2007, gràcies a un conveni de col·laboració científica amb la Universitat de Girona, es dugué a terme una intervenció arqueològica a l’interior de l’edificació cultual i a l’espai cementirial pel costat de llevant. Aquella tasca va permetre observar les diferents fases constructives de l’església, que comportaren l’engrandiment progressiu d’un edifici primigeni de caràcter funerari i cronologia baiximperial (segles IV-VII). També es van analitzar 27 tombes, la majoria de les quals es poden situar en època alt medieval.
L’any 2021 es dugueren a terme tasques de consolidació i reintegració de 25 tombes situades als voltants del monument. La campanya es realitzà amb una subvenció de la Generalitat de Catalunya per a municipis de menys de 30.000 habitants. Durant aquells treballs es localitzaren 21 tombes inèdites i/o excavades parcialment, motiu pel qual el projecte de restauració no es va poder concloure.
Enguany els treballs s’han centrat en la documentació arqueològica de les tombes evidenciades en l’anterior fase, amb l’objectiu de museïtzar l’espai. El projecte es porta a terme amb una subvenció de la Diputació de Girona i de l’ajuntament de Santa Cristina d’Aro.
Les tasques dutes a terme fins al moment (actualment es troben en curs) han permès detectar tombes inèdites addicionals. A les cotes superiors hi ha un predomini d’estructures en caixa de pedres, algunes de les quals conserven les lloses de coberta. Els esquelets es troben en un estat de conservació desigual, segurament pels components àcids del terreny i a causa de l’acció erosiva antròpica i natural.
En els casos que preserven restes òssies, es localitzen individus complets en connexió anatòmica, amb certes posicions forçades (especialment en la intenció de sobre elevar el cap i en la proximitat de les extremitats superiors), on s’observen petits desplaçaments ossis compatibles amb un procés d’esqueletització en espai buit. Amb tot, i sempre esperant l’estudi definitiu, el ritual funerari es relacionaria amb la inhumació i la utilització de sudaris. Els cossos estan preferentment disposats en l’eix E-O, amb el cap situat a ponent i mirant a llevant.
Majoritàriament, es documenten esquelets articulats amb la presència d’altres ossos atribuïbles a més individus; fet que provaria la reutilització de les tombes amb un arranjament previ del continent funerari.
Una de les tombes amb coberta de lloses ha evidenciat a les cotes superiors la inhumació d’un individu infantil. Per sota s’excavà un individu adult en connexió anatòmica i les restes òssies d’un altre esquelet en posició secundària als seus peus. La caixa és bastida de pedres i sorprenien les seves destacables dimensions (2, 20 m de longitud). Es va considerar inicialment que la tomba havia estat modificada per a encabir les restes d’ambdós individus, tot i que no s’hi apreciaven reformes estructurals. Malgrat això, un cop mesurat durant les tasques d’excavació un dels fèmurs dels ossos desarticulats (tot esperant les analítiques de laboratori per a comparar aquestes mides amb altres ossos), es va constatar que la persona inhumada podria haver tingut una alçada d’entre 1,80 i 1,85 m. Les poblacions alt medievals són poc conegudes, però podem afirmar que es tracta d’una alçada excepcional, tenint en compte les deficiències nutricionals i de salut d’aquella època. Per altra banda, ben segur que les dimensions de l’individu podrien haver condicionat la construcció d’un continent funerari tan gran.
La presència de més individus en una mateixa tomba es podria explicar per hipotètiques relacions de consanguinitat entre ells, aspecte que podria ser contrastat amb l’anàlisi de l’ADN. En aquest sentit, els rituals funeraris de poblacions cristianes en temps passats no diferirien substancialment de les pràctiques actuals.
El tractament acurat de les despulles no es pot fer extensiu en tots els casos analitzats, atès que s’han excavat estructures més antigues seccionades per les tombes més recents, quan probablement ja no hi ha memòria dels individus inhumats amb anterioritat.
L’alta densitat de tombes a l’exterior de la capçalera de l’església pertanyents a diversos períodes és inqüestionable. Hi ha un clar objectiu d’inhumar-se a prop del que és sagrat, dels màrtirs (en el període inicial de l’edifici cultual) o de la santedat (en les fases més recents del temple), per a gaudir dels privilegis religiosos.
L’església antiga fou substituïda a partir del segle X pel temple actual d’origen romànic, segurament per a satisfer les necessitats funeràries d’una població creixent.
Els diferents estudis han relacionat el conjunt amb l’existència d’un hàbitat proper. En aquest sentit, s’han detectat les restes d’un forn per sota de dues tombes. Els materials recuperats seran crucials per a vincular aquests vestigis amb el primer poblament que donà origen a l’església i la necròpolis paleocristiana de Santa Cristina d’Aro.