Fa molt de temps vaig escriure «el traspàs de l’energia».
Comunament i socialment en diem la mort.
Hem de tenir clar que és la vida, abans de parlar de la mort.
Els éssers humans neixen en la Terra per a fer unes sèries d’aprenentatges.
Som energia i «lloguem» un cos terrenal. Agafem forma humana i passem per multituds d’experiències, fins al dia de la nostra partida (que ja pactem abans de néixer).
Ens donen el lliure albir, que només ens atorga el poder de decidir quin tipus d’actitud volem.
Abans de néixer, ja triem els nostres pares i els nostres companys de viatge. Busquem totes aquelles persones que necessitem per la nostra evolució, ni menys ni més.
Decidim la raça, el país i els valors que hem d’assolir en aquesta vida.
De tot això se n’encarrega l’ànima.
I que és l’ànima? Què és la consciència?
Són el motor del nostre cos. Sense d’elles, no tindríem vida. Heu sentit mai l’últim respir d’una persona o d’un animal? Jo només una vegada, i us asseguro va ser molt impactant. Tant una persona, com un animal, ja saben quan és la seva hora de partida, i fan qualsevol cosa per acomiadar-se de nosaltres, físicament o energèticament!
I per què la ciència mai ens parla d’aquesta qüestió?
Perquè no són temes que tinguin arrels matemàtiques. No es poden ni mesurar, ni demostrar, ni veure, només es poden sentir. Recordeu quan us dic que les coses vibren o no amb nosaltres? Això és el mateix: hi creus, o no.
Quan sortim del ventre maternal, en tallar-nos el cordó umbilical, ho oblidem tot: d’on venim, qui som i a on anem.
Cap persona voldria tornar a la vida terrenal tenint el record de vides passades i sabent què li espera.
Quan entrem en el ventre de la mare, tot i que els primers mesos l’ànima entra-i-surt, fins al moment que ja no pot fer-ho, és quan morim en el regne del cel. Per tant, estem en la mateixa situació: quan naixem a la Terra, morim al cel i, quan tornem a casa (al cel), morim a la Terra (aconsello veure la pel·lícula «nuestro hogar»).
Si tots aquests passos de la vida ens els ensenyessin a casa o a l’escola, si fossin matèria de diàlegs, si fossin cultura de vida, quan patiment ens estalviaríem!
«Firmem» una data de partida, però no el «com» i a on. Recordo que quan ho van explicar en un curs espiritual que vaig fer, va ser molt revelador i impressionant. Van dir: «quan venim al món, el temps ja compta enrere. És com tenir un cronòmetre que descompta i, quan arriba a zero, pam, de cop, estiguis a on estiguis i facis el que facis, morim. Per això existeixen morts tan absurdes, que no tenen explicació. Com l’home que, l’any 2017, estava en una església de Florència mirant la façana interior amb la seva dona i, només a ell, li va caure un tros de la mateixa façana al cap, provocant-li sobtadament la mort (podeu veure la notícia que va publicar El País aquí). O quan hi ha un accident en el qual els mitjans de transports queden destrossats i les persones que estaven en el seu interior han sortit il·lesos. Com expliques tot això? I quantes vegades diem: «no era la seva hora!».
També és veritat, que hi ha morts aparentment «injustes». Tanmateix, qualsevol de nosaltres, ara i sempre, hem triat el que venim a aprendre. Tot està lligat, tot té sentit, encara que a vegades no ho podem ni entendre, ni compartir. La vida, però sempre té les seves raons.
En un article anterior, també vaig parlar-vos del professor Manel Segarra, metge i cap de servei en l’hospital Bellvitge de Barcelona i professor universitari, el qual afirma que hi ha demostracions científiques que certifiquen que, després de la mort física, hi ha vida en una altra dimensió energètica. Parla del «desenvolupament de la física quàntica a partir del segle dinou, d’una consciència no local (la sobreconsciència eterna), de l’energia que es transforma com principi bàsic. Que l’energia, de la que estem fets, està en un continu estat vibratori i es propaga en ones electromagnètiques d’alçada i intensitat variables».
Personalment, trobo aquests temes molt fascinants, tot i que, quan toca passar-hi, no és ni fàcil ni agradable, ja que no és la nostra cultura per naturalesa.
M’agradaria poder donar a la mort el respecte espiritual que mereix, m’agradaria que els humans celebressin els “funerals” d’una altra manera.
El color negre i els colors foscos, una “caixa” que passeja un cos, un cotxe que passeja el fèretre… No puc pensar en tot això, mai he pogut acceptar aquesta manera de viure una partida i homenatjar una vida.
Crec que és millor recordar el seu somriure, la seva alegria, la seva bogeria, la seva forma de ser i tot el que ens ha regalat en vida.
Se’m fa dur i impossible acceptar com la societat va muntar el comiat del cos humà. Quan l’ànima marxa, energèticament el cos ja deixa d’existir ‘perquè el cor ja no batega’.
El nostre cos és el nostre temple sagrat, sense l’ànima i la consciència que han decidit tornar a Casa.
Un dels meus objectius és canviar aquesta cultura.
Potser, amb un coneixement profund de la mort, algun dia l’ésser humà arribarà a treballar aquesta ‘desconnexió’ de manera diferent i, ajudarem la societat a entendre que el dolor és inevitable, però el patiment és opcional.
Enteneu-me: podem estar malament per deixar, de sobte, de veure, parlar i abraçar una persona important, però també ho hem de viure com un pas NORMAL en la vida terrenal de tota persona, i s’ha d’aprendre a viure com a tal!
Per tant, abracem la correcta interpretació de la mort. Ensenyem als nostres petits, des que poden comprendre, que la mort és l’última etapa natural de la vida i cal viure-la amb la màxima naturalitat. Expliquem-los que ens retrobarem i que ens espera una energia infinita d’amor.
Tinc la fe que, amb el temps, podem canviar aquesta visió de la mort per deixar de patir tant!
Per tot això, cal estimar-se en vida i no plorar la pèrdua. Cal perdonar, parlar-s’hi, veure-s’hi, en lloc de fer plorar l’ego, per no haver fet i gaudit prou de i amb les persones!
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.