L’estrès deriva del llatí «stringere», comprimir o estrényer i de l’anglès «stress», tensió.
La persona responsable d’introduir en la medicina aquesta terminologia, va ser el doctor Hans Seyle (1907 – 1982), que el considerava com una síndrome d’adaptació de l’ésser humà als canvis.
Ell parla de tres fases: reacció d’alarma, estat de resistència i fase d’esgotament.
Aquests símptomes són els mateixos que es contemplen i parlen en l’educació emocional o en el món espiritual.
Per això, sempre m’agrada donar a conèixer noms de metges reconeguts que puguin tenir més credibilitat que totes aquelles persones que parlen sense la força de la demostració científica.
Normalment, tots només parlem de l’estrès com a una única paraula.
El Doctor Seyle, diferencia l’estrès en dos significats: eustrès i distrès.
L’eustrès és l’estrès «positivo» pel cos i la ment. Necessitem unes dosis esporàdiques d’aquest estrès per tenir un mecanisme d’adaptació, mecanismes naturals de l’ésser humà.
Quan això passa, permetem a la sang de dirigir-se a la zona prefrontal del cervell.
Això vol dir que aquest pas és clau per a prestar atenció, per a veure les coses amb perspectiva, per a prendre decisions, per aprendre i, per acabar, dona l’ordre a les cèl·lules mares de convertir-se en noves neurones. Aquest tipus d’estrès pot aparèixer per un examen, per veure una persona després de molt temps, per un ensurt momentani, etc.
Quan parlem de mecanismes de supervivència (atacar, quedar bloquejat o fugir), habitualment actius, parlem de símptomes crònics: distrès.
Això comporta que tenim l’amígdala sempre alerta i activa. Vol dir, com ja vam parlar, que el cor està exposat a arrítmia i, com que ha de treballar molt més de forma contínua, acaba generant patologies cardíaques.
Un altre greu problema s’arrelarà al tub digestiu. Si no rep la suficient sang, tindrem problemes digestius que, actualment són molt comuns.
El menjar es queda estancat dins de l’estómac, es podreix perquè fermenta. Es dilata l’estómac i es produeixen gasos. Es crea l’àcid estomacal («el reflujo»).
Els gasos passen al colon i així produïm la seva irritació.
Us sonen aquests temes?
Hem, també, de tenir present que ens pot provocar insomni, infertilitat, tensió muscular, alteració del sistema de defensa del cos, perquè en aquest mecanisme de supervivència, el cervell percep que les nostres defenses vers bacteris, virus i tumors, no són essencials, per això és més fàcil constipar-se, tenir grip, catarro, etc.
Crec que tot això, a part de tenir coneixement perquè són malestars habituals que portem als metges perquè ens ho solucioni amb pastilles, són incomoditats físiques que no ens serveixen per res.
Per què ens exposem a tot això doncs? Perquè generem interpretacions d’amenaces que només tenen arrels en la nostra ment i, responem com si fossin un perill físic.
Hem d’entendre que el cervell s’està equivocant d’interpretació.
Una causa principal és perquè poso la meva atenció en alguna cosa equivocada i, a on poso l’atenció, allò agafa força i és sempre més real.
Veiem el que volem mirar. La mirada és molt àmplia, però si només ens enfoquem en allò que creiem veure, és aquí que ens estanquem.
Un altre factor perillós és la toxicitat de l’exterior: poden ser-ho les persones o les notícies que escoltem. Per exemple, una persona que no em convé perquè quan estem junts m’absorbeix la meva energia, la televisió parlant sempre de desgràcies, accidents, escenes tràgiques, etc.
Sentir-se animat, tenir expectatives i autoconfiança, canvia químicament la sang (el doctor Bandura va formular aquesta teoria). Per això recordem amb qui ens ajuntem.
La manera de parlar-nos a nosaltres mateixos. Si ens parlem amb desesperança, submissió o punició, mai m’ajudaré a sortir del bucle i estaré bloquejat en el mecanisme de supervivència: «mai trobaré una solució, si existeix no la trobaré, si la trobo, no la mereixo».
Aquestes són les conseqüències de parlar-nos i respirar i sentir de forma negativa (zona de la part superior de l’ull dret) la vida.
Aquesta desconfiança en mi mateix es converteix en un sentiment. Aquest procés activa l’amígdala, l’hipotàlem, les glàndules suprarenals que omplen la sang de cortisol, l’hormona sobirana de l’estrès.
Per tot això, és molt important la manera de parlar-nos a nosaltres mateixos i de com parlem als altres.
També s’ha de vigilar la nostra manera de tractar-nos i tractar els altres quan cometem i cometen errors. Paraules dures, necessiten un procés molt més llarg i complicat per curar ferides internes.
S’ha de convertir les excuses en accions. En lloc de dir «és que», he de canviar-ho per «he de»: «és que fa molta calor i no puc anar amb bicicleta» (i no hi vaig). «Com que he d’anar en bicicleta, espero que baixi el sol per passar un moment agradable».
La vida és molt més simple de la que la fem.
Com sempre, abandonem els patrons, despullem-nos de tot el que ens té engabiats i sortim a l’exterior per viure segons els nostres desitjos. En plenitud, respirant amb els pulmons ben oberts i la mirada alta.
Amb aquest petit consell, ja et pot canviar la manera de viure el teu dia.
Abans de sortir per la porta, cada matí, recorda aquesta frase!
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.