Aquesta setmana he tingut una ferma confirmació de: El que és per a tu, passi el que passi, així serà.
Penso que ens perdem molt. Quan desitgem alguna cosa i tenim obsessió, estem tan pendents del temps, que la pressa no ens fa viure l’aquí i ara.
Ens posem un objectiu. Llancem el pensament a l’Univers. A partir d’aquest moment, ens hem d’oblidar del temps. Hem de deixar de ser impacients.
Només hem de posar en pràctica tota la bona teoria apresa i fer tot el que calgui i que estigui a les nostres mans per arribar a materialitzar el nostre somni.
He parlat de somni, de propòsit, però és exactament el mateix per a tot el que passa diàriament. Quan alguna cosa està en el nostre camí de vida, ningú ens el pot treure.
Us explico el que em va passar, simplement perquè ressonin els meus sincronismes amb les vostres experiències.
Tenim el nostre Ron (el nostre fill de quatre potes) molt malalt. Mai el deixem i jo estic amb ell les vint-i-quatre hores.
Arran de la meva feina, vaig decidir però marxar tres dies a veure la meva família, ja que per llunyania no podem fer-ho sovint. En marxar, vaig tenir una mala sensació que vaig posar en segon pla. Doncs, després del primer dia, em truquen dient que en Ron no es troba bé.
Vaig tenir una altra sensació i, aquesta vegada li vaig fer cas. Vaig trucar a la veterinària. Va ser una dura veritat. Eren les 19:40 h. El primer i últim avió tancava l’embarcament a les 20:30 h de la mateixa tarda.
El meu gendre em va dir: “Marxa”! Jo vaig interpretar aquesta frase, com un missatge que arribava d’una altra dimensió.
No tenia bitllet, no tenia check-in. I estava a mitja hora de cotxe de l’aeroport. Aquell “marxa”, em va posar en silenci i em va donar, sense explicar-vos com, la certesa que hagués pujat a l’avió.
Vam agafar el cotxe. Tot i ser hora punta en aquella carretera, no hi havia trànsit. No va caldre anar a altes velocitats.
Vaig arribar dins l’aeroport. No hi havia ningú aquella nit. Ningú feia check-in. Me’l van fer de seguida.
Corria amb talons. Em van fer passar ràpidament tots els controls. Ja estava a la porta d’embarcament.
No sé com va ser possible sortir d’una gran ciutat, sense cues, sense cap impediment. Totes eren facilitats. Tot fluïa. Hi havia hagut un conjunt de sincronismes que en menys d’una hora ja estava tot solucionat i sense adonar-me’n.
En arribar a casa, la situació va ser dolorosa, però màgica. No calien paraules. Només hem deixat espai a l’amor.
Vam estar abraçats al nostre Ron tota la nit. Vam plorar i li vam expressar amb paraules les gràcies infinites per haver-nos estimat tant, per haver-nos ensenyat a viure. Li vam dir que enteníem que volia marxar i que no es preocupés per a nosaltres perquè ho acceptàvem.
Els seus ulls, la seva mirada, el que estava desprenent, va ser únic. Crec que no es pot explicar verbalment.
Com totes les experiències, fins que no les passes, no les pots compartir de veritat.
En Ron va passar la nit, tot i estar dèbil. Al matí, després de despertar-nos, el vam obligar a sortir a passejar. Semblava que no hagués passat res. Corria, saltava i jugava!
I la veterinària ens va confessar que és la primera vegada que veu aquest “miracle”. En Ron segueix amb la seva malaltia greu, però està viu, sense patir. Com interpreto tot això?
Estic més convençuda del moment de partida de cadascú. Simplement no era el seu.
El seu desequilibri emocional, el va portar tant a no acceptar la meva absència fins al punt de sentir-se perdut. Això li va provocar el fort malestar, fins a pensar que clínicament, era la seva última nit.
Crec que el nostre amor i la nostra presència el va fer recarregar tant que va poder donar la volta a la seva situació física (encara que no fos el seu moment).
Jo he sentit dins meu que, per quan sàpiga el significat del traspàs de l’energia (la mort), amb les meves creences i patrons, encara no estic prou preparada. I també ho accepto.
Però també sé que, per quan difícil puguin semblar les situacions, res és impossible. Si el que has de fer és el que tens escrit, l’Univers maquinarà tot perquè trobis les persones correctes, perquè estiguis en el moment exacte, en el lloc estipulat perquè tot vagi com ha d’anar.
Sempre amb una bona dosi de confiança en la vida. I, una vegada presa la decisió, deixar que tot flueixi. Si ha de ser, serà! (Frase del Dénis Astelar).
No vaig tenir por en cap moment. No vaig pensar en obstacles que m’haguessin pogut posar en dificultats. Només volia arribar a casa i acomiadar-me del meu Ron.
Havia de ser. No busco el com i el perquè. Només tinc una forta il·lusió i gratitud. I encara més estic agraïda a la vida per un gran aprenentatge.
Estic agraïda per entendre que puc enfrontar qualsevol circumstància de la vida, qualsevol experiència perquè podem amb tot.
Tenim una força brutal i unes qualitats enormes que no volem veure. Us ho prometo: les tenim. Som éssers meravellosos i afortunats d’haver baixat a la Terra per gaudir de tot el que ens ofereix.
Només cal trencar els paradigmes que ens van fer creure. De tot ens sortim. Nosaltres podem, només cal atrevir-se!
Per cert, en Ron té un propòsit amb nosaltres, que segur encara no ha aconseguit.
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Ús envio una gran abraçada de Llum.
NAMASTE
🌻 Raig de Sol
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.