“No pots aspirar a un bon futur, pensant sempre en l’ahir”. Aquesta frase l’acabo de llegir.
Em desperta la curiositat de saber en quina trampa caiem sovint.
Personalment, crec que la majoria de nosaltres, està massa pendent del passat. La conseqüència de viure pensant en el passat és que a llarg termini podem caure en depressió.
Si sempre estem enfocats en les experiències ja viscudes, les paraules ja dites, i continuem repetint els mateixos patrons o pitjor, sentim por pel nostre futur perquè anteriorment vam sortir ferits, el que estem provocant amb pensaments tòxics és que tornarem a viure situacions poc agradables, de tal manera que qui en sortirà guanyador només serà l’Ego.
El passat ja està passat. Perquè tornar a donar voltes al que va ser i tornar a parlar dels mateixos temes, tornar dins l’espiral de baixes vibracions i doldre’s pel que va ser, compadir-se i penedir-se.
Recordeu: l’Univers escolta el que sentim! Escolta les nostres emocions.
Si passo la major part del meu temps afligint-me i llastimant-me pel que no vaig fer, no vaig dir, etc., estic enfocant les meves energies en la ràbia, en la ira, en la frustració, en la desesperació. Res de tot això és bo. Cap ni una d’aquestes emocions ens farà fer passos endavant per construir un futur brillant, que mereixem.
A la vida hi ha tota mena de proves i lliçons que cadascú ha d’aprendre. Cada vivència és única. Com ja vaig dir, és important l’ensenyança que ens queda, per no tornar a repetir els mateixos errors.
Quan ha passat una tempesta a casa nostra, el que hauré de fer és, segurament, plorar tot el que necessiti, enfadar-me, cridar, sentir i expressar tot el que sento. Després de despendrem de tota la meva ràbia al mirall, amb mi mateixa, amb algú disposat a escoltar-me, la decisió més responsable i més beneficiosa per a mi és, sense dubte, no pensar-hi més. No tornar a parlar dels fets. Obligar-me a somriure i dir-me que jo puc. Enfortir-me amb el que vaig assimilar i ser valent d’abraçar-me a qualsevol oportunitat que la vida m’ofereixi per créixer.
Si bé podem recordar tot allò que ens va fer patir. És tot allò que ens va ajudar a madurar i fer-nos més forts en tots els futurs escenaris personals que van venir després.
Un exemple: fa molts anys que convisc amb una bellíssima persona. Us puc assegurar que, en canvi, de la que em vaig divorciar fa vint-i-un anys, és a la que he de donar les gràcies per haver-me donat la possibilitat, a través de la nostra trista aventura junts, de ser la persona que avui soc.
Si després de separar-me, només hagués pensat en la desgraciada que era, en la mala jugada que m’estaven fent i que no era digna d’amor, no hauria pogut transformar-me en el fantàstic ser que soc avui.
Us asseguro que els oceans eren llacs, comparats a les llàgrimes que em vaig vessar per la ràbia i la impotència. No trobava el sentit de la vida i pensava que ja res podia fer-me recuperar l’esperança d’un futur digne i de colors.
Però, una força dins meu em va fer cansar de plorar i vaig entendre que només estava desaprofitant el temps consumint-me a mi mateixa.
I, gràcies també a la meva personalitat alegre, amb ganes de riure i de buscar la llum dins la foscor, vaig poder tornar a respirar l’amor per la vida i per mi mateixa.
Els passos: el dol, la ràbia, la resignació, l’acceptació, fluir amb la vida i la descoberta d’un nou inici. Res és fàcil, però tot és possible.
Personalment, em quedava lamentar-me de tot, o pujar l’escala vertical que tenia davant amb tota la voluntat i el compromís vers mi mateixa, tenint fe i confiança en les meves capacitats. Òbviament, vaig triar el segon camí, el més dur, però el més gratificant.
Avui si miro la pel·lícula de la meva vida, només sento orgull de la meva persona i gratitud a la vida per haver tingut la possibilitat d’entendre que conformar-nos i afligir-nos no serveix de res, menys encara si volem construir un futur ple de satisfaccions.
I, sobretot, ser un exemple pels meus fills i veure que segueixen el mateix camí de superació, de perseverança i d’esforç. Perquè veure els fills feliços, és la missió complerta dels pares.
Doncs que el vostre passat sigui el punt del començament de la vostra nova vida. Canteu, balleu, busqueu amb insistència tot el positiu que pugueu en cada persona, en cada lloc. Respireu i seguiu amb pas ferm vers la vostra direcció tan desitjada. Per les queixes no hi ha cabuda!
Si fa sol, bé. I si plou, també, necessitem aigua! Aprofiteu el temps, perquè passa molt de pressa i el que es perd, no torna.
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Ús envio una gran abraçada de Llum.
NAMASTE
🌻 Raig de Sol