Lluis Llach va tornar als escenaris

Desprès de 14 anys de la seva retirada, el dissabte 18 de desembre Lluís Llach va omplir el Palau Sant Jordi

Lluís Llach va tornat a pujar el passat dissabte a un escenari després de catorze anys retirat. Al Palau Sant Jordi i davant d’unes quinze mil persones va fer un emotiu repàs de la seva trajectòria musical en un concert organitzat per donar suport a la iniciativa del Debat Constituent.

21/12/21 Enviades especials Amàlia Feixas i Iolanda Perich


Amb el concert del passat 18 de desembre, Llach comença a donar forma i visibilitat pública a Debat Constituent, que des del 27 de maig de 2021 i durant 1 any, desenvoluparà la fase de Debats Ciutadans. “Un procés participatiu transversal, inclusiu i plural per establir les bases constitucionals per al futur polític de Catalunya”

Al palau s’hi respirava un ambient de retrobament, el públic tenia ganes de tornar a veure en directe en Lluís Llach que va estar acompanyat pels Catarres, Natxo Tarrés, Montse Castellà, Joan Dausà, Suu, Joan Reig, Ju i Gemma Humet. En un muntatge, com sempre, espectacular de Lluís Danés.

El concert començà amb “Vida” amb un Lluis Llach visiblement emocionat per la calorosa ovació d’un públic totalment entregat. Donà pas a “Astres” i amb “Silenci” va fer un crit per a “la defensa de la nostra llengua que és la nostra cultura”, mentre els artistes convidats poc a poc varen anar prenent lloc a l’escenari.
Natxo Tarrés (Gossos) i Llach varen versionar un “Himne per no guanyar”, Tarrés va aprofitar i, fora de guió, va fer un agraïment al Llach, “tossudament alçat i activista”. Continuaren a duo amb “Tornarem a casa”. Després va ser el torn de Montse Castellà, una veu que Llach definí com “de territori” i varen interpretar la “Gallineta”, “una gallineta que hores d’ara deu estar molt emprenyada” va dir Llach, i Castellà va seguir amb “Revolució”. La tortosina acabà amb el crit reivindicatiu i corejat pels assistents (Lo riu és vida). Seguirem amb “Venim del nord, venim del sud”, on Llach va denunciar el masclisme, els abusos i les pallisses als col·lectius homosexuals, i cantaren amb ell, la Su i en Joan Reig, “Cançó d’amor”, dolçament executada per tots tres. Després en Reig començà amb la versió més soul i profunda de “El Jorn dels miserables” on en Llach fins i tot en va rapejar alguna estrofa. A l’equador del concert podíem veure un Lluís Llach cansat i al mateix temps en forma, molt activat i envoltat de diverses generacions de músics dels quals accepta els diferents accents que tots aporten als seus temes.
Dedicà uns moments de record als empresonats, exiliats i als més de 3000 perseguits i declarà que “la veu la teniu tots vosaltres, no ho oblideu”. Va continuar amb “I si canto trist”, amb Joan Dausà, i “La vida és més que això”. Va aparèixer màgicament el Mag Lari per posar un xic de màgia i humor a “Tinc un clavell per tu”.
Un moment emotiu ens va portar el record de Muriel Casals a qui Llach dedica el “Cant de l’Enyor” acompanyat per Gemma Humet i Ju. Els Catarres posaren el seu accent particular amb “Abril 74”, i el palau s’encengué amb els flaixos del mòbils i els crits d’independència ompliren cada racó, acompanyats per un Llach rejovenit cantant “Invencibles” amb un públic totalment entregat, amb l’experiència d’anys sobre els escenaris ens tornarem a seure amb el torn de “On vas/Cançó sense nom” on la ballarina Marta Carrasco en feu la performance. Segueix “País Petit” que fa que la gent s’alci altre cop. La cloenda arriba amb “No és això companys no és això” cantada per tots els participants i el públic. Arriba el moment més reivindicatiu; “i ens diran que ara cal esperar, i esperem ben segur que esperem es l’espera dels que no ens aturarem!!!” l’Estaca es cantada per tot el públic dempeus.
El concert oficial va acabar, però els crits d’independència fan tornar els músics i els primers acords de “Que tinguem sort” fan que la gent ja no segui, un Llach visiblement cansat fa una crida per aturar la vergonya del mediterrani i entona “Corrandes d’exili” amb l’acompanyament de Gemma Humet i la Ju, amb una versió esfereïdorament bonica, que posa fi al concert….. Un cop l’escenari va ser buit el públic començà a cantar a capella “Els segadors”, el bon ambient i el sentiment d’unitat és general, i el palau va ser un sol crit.

close

Hola 👋
Benvingut al diari digital

de Ràdio Platja d'Aro.

Subscriu-te i rep les últimes notícies a la teva bústia, cada dia.

No enviem correu brossa! Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Comparteix

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Mou la fletxa a la dreta

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.