Quan parlo dels joves, em ve de sobte una pregunta. Qui són els joves?
Està clar que aquests joves tenen un pare, una mare i una família, com tothom. I que, clarament estem parlant dels nostres fills, nebots, etc.
Si són els nostres fills, la responsabilitat de com són, en la majoria dels casos, és nostra.
Vaig escriure, en un article anterior, que els éssers humans formen el seu caràcter fins als set anys. Si no vam contribuir a preparar i orientar els petits per ser adults, com pretenem que sols, de cop, se’ls hi desperti, per exemple quan tinguin edat de joves, educació, criteri, bon sentit o valors en general? A on estàvem nosaltres pares, quan ells ens necessitaven?
Ser pare és la feina més complexa i enigmàtica que hi ha! I amb això estem d’acord.
És una feina que s’aprèn sobre la marxa i els criteris que es fan servir per a un fill no sempre són els indicats per ser adaptats als següents, encara que tinguin els mateixos pares.
Des del meu punt de vista, la responsabilitat del creixement individual de cada jove és únicament dels pares, perquè l’educació ve de casa. Aquí obro un parèntesi perquè, també m’agrada recordar que, en triar els pares abans de néixer, ja la nostra ànima sap el que li espera.
I també vull tornar a transmetre que cadascú de nosaltres tenim les experiències que necessitem per evolucionar, en funció de les nostres motxilles de vides i els nostres karmes. Les persones si volen, poden canviar, però és un compromís molt gran voler-ho fer, és una força de voluntat absolutament extraordinària, que pocs tenen.
Primerament, crec que ser pare, ha de ser una elecció, ja que hem dit que és una feina amb molta implicació. Educar és per si complicat, i educar amb educació emocional, és encara més.
Quan som pares, ja no som nosaltres i prou. Sí, el nostre interès ha de ser enfocat en el nostre benestar personal, però hem de donar exemple, perquè els fills aprenen a través el nostre exemple i no les nostres paraules.
Si dic al meu fill “no fumis” i jo ho faig, ja no li puc recriminar res. Si li dic “no cridis” i li dic cridant, tampoc serveix. És quan són petits que hem de parlar-los amb amor i amb un to suau, perquè sàpiguen que és la manera correcta per comunicar-se amb la gent.
Si els hi estem dient “és culpa teva, sempre t’equivoques, no vals per res” no entendran que el fracàs és part de la vida i s’ha d’aprendre a gestionar. Tampoc sabran que és la responsabilitat i l’autoestima. Quan fan alguna cosa que no és correcte, s’ha d’explicar que tenim responsabilitats dels nostres actes i paraules, per tant, s’han d’assumir les conseqüències, però mai és culpa, sempre és responsabilitat!
Sabem fer servir un to amorós i uns termes educats i comprensius per explicar-los tot això?
Quan estic al carrer, em fixo molt en els joves, en els seus comportaments i en les seves expressions verbals. El que més s’obliden és el “si ús plau” i “gràcies”. Des de ben menuts, i sempre, quan encara no parlen, els hi fem present aquests dos substantius? És un petit gran detall que recomano sempre a la meva filla. “No li donis res si no t’ho demana amb aquesta educació”. Jo ho feia quan eren petits, i si em demanaven alguna cosa sense dir-ho, els hi deia NO.
L’home es mou per hàbits i, si no els hi donem de ben petitons, no agafaran mai costums: rentar les dents, les mans, dutxar-se, compromís amb la feina i les persones, etc.
Però recordeu sempre que ho aprenen a casa. Tot el que veuen, ho repeteixen. Del que veuen i escolten en fan les seves creences.
Moltes vegades castiguen nens o adolescents per mal comportament a l’escola.
Doncs jo estudiaria la manera de ser dels pares. Però no jutgem, fem-ho a través de l’amor, donem el que necessiten, si és benvingut.
Han de ser el nostre centre els nostres nens. Hem de descobrir el món amb els seus ulls. Necessiten amor incondicional, atenció, temps. En lloc d’estar pels telèfons i les moltes distraccions de la vida, hem d’estar per a ells. Dialoguem, tirem-nos a terra, juguem implicats. Tot pot esperar: els amics, la feina, la televisió, el món exterior en general.
És tan gratificant ser part de la vida del teu nen, escoltant-lo, descobrint les seves preocupacions, els seus somnis. No li donem diners perquè vagin a jugar o comprar, per “descansar” una estoneta. Si els hem volgut, és perquè estem preparats per dedicar-los el nostre temps, les nostres manyagues, la nostra complicitat.
Per això he dit: a on estàvem nosaltres pares quan els nostres fills més ens necessitaven? Estàvem amb un “estic cansada, ara no puc, tinc feina, necessito tornar a fer una vida…” Aquí estàvem. I ara, amb la nostra responsabilitat, en paguem les conseqüències!
Els joves no són dolents, ningú ho és. Els hi ha faltat amor, atenció, respecte, ganes d’estar amb ells. Perquè tot era més important que ells.
Els joves s’han d’escoltar, s’han d’encarrilar amb amor. Aquell amor i temps que li vam negar quan eren nens.
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Ús envio una gran abraçada de Llum.
NAMASTE
🌻 Raig de Sol
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.