-30 anys al timó de RPA
-I 35 a la casa.
-Sens dubte ets l’essència de l’emissora…
-Que va! L’essència la varen posar altres. Jo només he anat remenant el caliu, perquè no
s’apagués.
-Qui la va posar l’essència?
-En primer lloc Platja d’Aro. En els inicis hi havia molta fe en la ràdio. Feia poc que
havia marxat Radio Mi Amigo del poble i els empresaris i polítics creien que calia una
emissora per potenciar el municipi.
-I després?
-Després de gent com Paco Caballero, Ramón Gruartmoner i sobretot Francesc Giraut que no varen parar fins a fer d’aquesta emissora un referent. Ells van tenir el gran encert de fitxar Josep Sala, el pare de tot això. Evidentment hi havia molta més gent, tant en la part impulsora com en la part artística. Sala va crear un dream team.
-I com segueix?
-Després vàrem tenir males èpoques i bones èpoques. Però podríem dir que la iniciativa
es va reduir als que estimàvem la ràdio.
-L’emissora esdevé municipal l’any 1989.
-Si, un cop la burocràcia es va carregar el projecte empresarial, l’única via era adaptar
l’emissora en el corrent d’emissores municipals.
-Temps difícils
-Molt difícils però d’una gran trempera. Amb el Josep Sala vàrem crear una emissora
artesana el 1988, a base de retalls i pedaços. No teníem ni el nom i ens vàrem haver de
rebatejar com Vall d’Aro Ràdio. Per sort vàrem trobar a l’ajuntament gent com
l’Aniceto Clarà que ens va deixar fer.
-Sense ajuda.
-Tampoc la vàrem demanar.
-I posteriorment ?
-Anys de patiment, però també de satisfacció. La ràdio era a l’aire, i en aquells moments
era l’únic important. I malgrat que l’extrema precarietat seguíem fent d’escola, i les grans emissores seguien agafant-nos els millors locutors. Érem una pedrera inesgotable, però sense clàusules de rescissió, per desgràcia.
-Fins al terrible 1994.
-No sé com vàrem tirar endavant. La mort sobtada de Josep Sala ens va deixar en la més
absoluta de les misèries.
-Però us en vàreu sortir…
-Si, vaig deixar la meva feina en una emissora nacional i em vaig dedicar a temps
complet a Ràdio Platja d’Aro. No podia no fer-ho.
-Però tu ja n’eres director de RPA
-Quan el 1988 muntem Vall d’Aro Ràdio amb el Josep Sala ell suggereix que jo constés
com a director, però era només una formalitat, perquè érem corresponsables a tots els
efectes. A les hores la gestió de la ràdio era molt amateur, i tots dos teníem les nostres
professions a banda de RPA.
-I a partir del 95 es professionalitza?
-Al 95 ja comencem a rebre suport de l’Ajuntament i ens cedeixen el local de la
Masia Bas. Pots imaginar que el trasllat d’una emissora sense Josep Sala que era el
tècnic va ser complicadíssima. També començo a impulsar la utilització de les noves
tecnologies que en aquella època treien el nas. En aquells anys l’equip humà de
l’emissora va ser clau per no caure al pou del desànim.
-En canvi ens consta que l’emissora reneix i torna a brillar com els millors temps.
-Varen venir bons anys. L’Ajuntament es va anar involucrant cada cop més,
senzillament perquè de fet era la seva emissora, i nosaltres, ajudats amb les noves
tecnologies, vàrem aconseguir tornar a ser referent a la Costa Brava.
-Quan es torça tot això?
-El 2008. Fins aquell moment l’emissora sempre havia estat autosuficient
econòmicament. Mentre als pobles veïns feia anys que els ajuntaments havien absorbit
tot el pressupost de les seves emissores, RPA seguia sense necessitar cap aportació
econòmica. I recalco necessitar, perquè mai l’havíem demanat. L’Ajuntament ens cedia
el local i ens comprava alguns equipaments.
-I que passa al 2008?
-Amb la gran crisi financera de 2008 l’economia global comença a fluixejar. I de retruc
el comerç, les empreses i els clients. No ens surten els números. Demanem ajuda.
-I la trobeu?
-D’entrada no. És cert que hi havia un nou equip de govern, que potser no ens coneixia
prou bé, però de cop vàrem veure que la primera vegada en 26 anys que demanàvem
ajuda econòmica a l’Ajuntament per gestionar la ‘seva’ emissora la resposta era que no.
-Mala peça al teler.
-Doncs sí. Varen ser mesos molt durs.
-Com va acabar?
-Vàrem fer veure a l’Ajuntament que la petició d’ajuda no era un caprici sinó una
emergència vital.
-Però va haver-hi certa polèmica.
-La veritat és que vàrem estar a punt de tancar. Sense ajuda era insostenible. La clau de
la solució va venir quan la nova cap de comunicació es va dedicar uns dies a escoltar
l’emissora i valorar el que fèiem.
-Li va agradar?
-Va quedar impressionada del nivell radiofònic que teníem. No s’ho esperava.
-I es va desencallar.
-Vàrem començar a rebre una petita ajuda a través de l’Associació que havíem creat.
-El COCU
-Si, el Col·lectiu Cultural Ràdio Platja d’Aro.
-Quin paper va jugar i juga el COCU?
-El 2008 es va definir la gestió i va passar a ser una activitat sense ànim de lucre
gestionada per aquesta entitat cultural. Vàrem crear el COCU entre tots els
col·laboradors que eren o havien estat a l’emissora.
-I esteu còmodes en aquest model?
-Estem vius. Còmodes no seria la paraula. Els recursos dels quals disposem no ens
permeten fer tot el que voldríem. De tota manera l’Ajuntament té plans per canviar la
gestió. D’aquí a un any pot ser que estiguem molt millor que ara, o que no hi siguem.
-Això és molt radical.
-Ho és. Malauradament no hem trobat cap via que ens garanteixi que el grup de gent
que fa 35, 20 o 15 anys que fan anar l’emissora ho puguin seguir fent.
-No heu trobat?
-No han trobat, perdó.
-Confiança en que la trobin?
-Tant de bo.
-Moltes gràcies Joan Perich i felicitats per aquests 30 anys dirigint l’emissora. Alguna cosa més per acabar?
-Que les felicitacions les doneu als cents de col·laboradors que han fet possible aquesta
vida de ràdio, a la gent que des de les administracions i el món empresarial ha cregut en nosaltres, i als comerciants que ens ajuden a cobrir el pressupost. Tenim clients que fa
36 anys que ens ajuden sense interrupció, els hi hauríem de fer un monument, perquè
més enllà que els puguem donar un servei més o menys rendible, sabem que donen
valor a la tasca social i ciutadana que fem com a objectiu prioritari cada dia des de 1982.
-Per molts anys!