La commemoració dels 250 anys del naixement de Beethoven ha quedat enterbolida per l’estat d’alarma declarat a bona part del món, que impedeix, entre d’altres, la celebració de concerts i actes culturals. Sense anar més lluny, l’Associació Culturejant tenia previst oferir una conferència i petit recital dedicat a les obres del compositor el passat 8 de maig a càrrec d’Anna Cassú, pianista i directora del Conservatori de Música Isaac Albéniz de Girona, conferència que esperem poder programar en una altra data aquest mateix any.
Què pot dir-se sobre el geni musical de Beethoven que no hagi estat repetit mil i una vegades? No serà aquest doncs l’objectiu d’aquest article sinó recordar com al llarg dels anys, i especialment al segle XX, la rellevància de Beethoven ha sobrepassat amb escreix la seva transcendència dins de la història de la música. Cal recordar, per exemple, que el primer vinil de 12 polzades de la història (1931) va ser el de la Cinquena Simfonia i, també en el sector discogràfic, els primers CD (discos compactes) apareguts als anys 80 tenien una durada màxima de 75 minuts perquè fos possible encabir-hi la versió completa de la Novena Simfonia.
La presència de la seva música més enllà de les sales de concert es fa palesa de manera inequívoca en alguns dels esdeveniments que han marcat la història del segle XX, com ara la destrucció del mur de Berlín el 1989, quan Leonard Bernstein i Daniel Baremboim van interpretar simfonies de Beethoven. Aquell mateix any, els joves de la plaça de Tiananmen també invocaren la música de Beethoven durant les seves manifestacions. A l’altra banda del mon, a Xile, les dones també van recórrer a l’Oda a l’Alegria per tal de protestar contra el règim de Pinochet. Curiosament, l’apropiació de Beethoven com a símbol no coneix fronteres ideològiques: durant la II guerra mundial, per exemple, la Filharmònica de Berlín va tocar la Novena Simfonia de Beethoven a petició de Hitler, mentre que els Aliats van emprar també la seva música tot considerant-lo un “defensor de la llibertat”. Tot això queda reflectit a la perfecció en aquestes imatges i comentaris que son un testimoni esfereïdor i esperançador alhora de l’ús de la música de Beethoven.
Al segle actual, la seva petjada continua tan indeleble com mai: en el primer aniversari dels atemptats de l’11-S, la Filharmònica de Nova York va dedicar un concert en memòria de les víctimes amb Beethoven com a protagonista absolut. La cancellera alemanya, Angela Merkel, per la seva banda, va programar la Novena Simfonia de Beethoven per a la cimera del grup dels 20 al 2017, per considerar-la un “himne a la humanitat, la pau i l’entesa entre nacions”.
Tanmateix, la seva rellevància a la societat moderna no seria el que és sense la presència de Beethoven al cinema i la literatura. Una obra destaca per sobre de totes les altres en tant que obra literària i la seva corresponent versió cinematogràfica: A Clockwork Orange (La taronja mecànica en la seva versió al català) novel·la distòpica del britànic Anthony Burgess publicada al 1962 i adaptada per a la gran pantalla per Stanley Kubrick el 1972. Des del cartell del film se’ns presenta una història que relata “les aventures d’un jove interessat especialment en la violació, la violència extrema i Beethoven”, és a dir, una història no apte per a tots els estómacs. Aquí us deixem un seguit d’escenes “amenitzades” amb la música de la Novena Simfonia, de manera que la pel·lícula queda tan estretament lligada a la música de Beethoven que podria dir-se que és un personatge més del film.
La música de Beethoven té un paper destacat a moltes altres pel·lícules de temàtiques tan diferents com Dead Poets Society (El club de los poetas muertos) del 1989, Sister Act (1992) o Taking Sides, coneguda al nostra país amb el títol de El caso Furtwängler (2001), de manera que seria inacabable fer-ne un llistat. La seva aparició a la literatura és igualment prolífica, amb autors com Baudelaire, que al 1857 va dedicar al compositor el poema “La musique” dintre de Fleurs du mal; l’obra poètica del premi Nobel anglo-americà T.S. Eliot “Four Quartets” (1942) inspirada en l’obra de Beethoven, les novel·les de l’escriptor britànic E.M. Forster A Room with a View (1908) i Howard’s End (1910), ambdues adaptades al cinema de la mà de James Ivory al 1992 i 1985 respectivament, que van ser un gran èxit de públic i de crítica, i l’escriptor alemany Thomas Mann, guardonat també amb un premi Nobel, que va escriure la seva obra Doctor Faustus (1947) dedicada al geni de Beethoven.
En el nostre entorn més proper, la gent de certa edat recordarà el gran èxit nacional i internacional que va assolir el cantant Miguel Ríos amb el seu “Himno a la alegria” el 1970, que va fer que tot Espanya s’aprengués la versió espanyola dels versos de Schiller que va musicar Beethoven.
No obstant el reconeixement i permanència de la seva música al llarg dels segles, val a dir que durant la seva època i durant molts anys després, bona part de la comunitat musical van considerar Beethoven -com a persona i com a músic- força incomprensible, com una mena de boig que desafiava el sentit comú. Fins aleshores ningú no havia confrontat el públic amb un ventall tan intens d’emoció i de catarsis, i el significat de lluita interna difícilment pot trobar millor exemple que en un home que va composar les seves millors obres dins del buit que suposa la sordesa., d’aquí el caos, la ràbia i la desesperació que culminen sovint en una afirmació desmesurada de la seva identitat. Fem l’esforç, doncs, d’honrar Beethoven en la seva capacitat de provocar i d’incomodar-nos quan ens presenta els seus dimonis interns, que també podrien ser els nostres.
L’any 2003 la BBC va produir la pel·lícula Eroica, dirigida per Simon Cellar Jones, que reflecteix a la perfecció el context històric de Beethoven (interpretat per Ian Hart) i la innovació que va representar la seva música. Aquest article no pot tenir millor colofó.
