La confiança recull diversos aspectes.
Podem parlar-ne vers nosaltres mateixos, com a eina per fortificar la nostra autoestima i progressar amb les nostres experiències en tots els àmbits amb èxit, o tenir-ne amb altres persones perquè sabem que no ens fallaran.
És aquella seguretat que sentim dins nostre, que ens empenta a continuar actuant perquè tenim la certesa que tot tindrà un bon fi.
És per a mi, aquella força interior que arribem a assolir en funció de tota la suma de les vivències que hem acumulat en el transcurs dels anys. Però, també és aquella força que reconeixem dins nostre quan ja estem cansats de viure una vida mediocre o hem tocat fons i volem, costi el que costi, ressorgir per conquistar un rumb en consonància als nostres desitjos i que ens faci sentir lliures i plens per viure la vida que volem.
Aquí juga un gran paper la relació amb els nostres pares o amb les primeres persones que van formar part dels primers anys de la nostra existència. I segurament, també reforçaran o intentaran tirar a terra tot el que vam adquirir durant el temps les persones que trobem durant el nostre camí.
Per donar confiança s’ha de poder exterioritzar una dosi d’amor tan gran, incondicional i perpetua, que serà tatuat dins l’ànima de tots els éssers que interactuaran amb nosaltres.
Quan som els pares de les criatures, la majoria de les vegades tenim aquest sentiment d’amor. Moltes vegades, però, o no ho sabem gestionar bé o no li posem l’adequada coherència, la contundència necessària i els límits suficients per poder fer una “escultura” de fill. Qui de nosaltres va néixer un mestre de la vida?
A més, donar consells és molt fàcil, no obstant això, posar-los a la pràctica a la nostra quotidianitat, és un repte.
Quan els pares volem fer agafar fortalesa en els nens, hem d’aprendre a no jutjar-los, a no menysprear-los. Hem de fer servir un to adequat i unes paraules contundents i dolces al mateix temps. Hem de tenir temperament i tranquil·litat a la vegada.
És clar que no podem ser tothom iguals. Cadascú neix amb el seu caràcter i amb les seves arrels.
Si el meu besavi, el meu avi i el meu pare em van ensenyar a demostrar un tracte poc amorós, gens amigable, etc., no vol dir que estic justificat per seguir el mateix camí! És un cercle indigne, de generacions en generacions, que algú haurà de tallar, per canviar i millorar les futures descendències!
Aquí entra en joc el RECONÈIXER que s’han equivocat i JO també ho estic i, NO PASSA RES. Però sí, tinc el poder i la voluntat de modificar el que està en les meves mans.
La confiança, el respecte i la bona comunicació (verbal i no), són la base de qualsevol bona relació humana. Quantes vegades pensem amb això?
Abans de fer un qualsevol acte o de parlar, pensem a tot el que he descrit? Faig un petit exemple: anem a comprar, tenim pressa i estem una mica de malhumor. Arribem a l’aparcament del súper. Com entro a l’aparcament, com aparco? Crido perquè em fan esperar, tinc pressa i també perquè em roben el lloc? Aparco de mala manera i els altres que s’apanyin? I quan surto, deixo el carro en qualsevol lloc?
Primerament, tot això ho evito si vaig relaxadament i amb bones vibracions. Si tinc pressa, sempre em passaran coses perquè vagi més lent el temps. Si no confio (no deixo fluir), no respecto (aparco de qualsevol manera), tampoc estic comunicant a la resta de la gent: ús respecto, em respecto, tots tenim el mateix dret de poder aparcar. No perquè els altres tenen comportaments perjudicadors vers d’ells mateixos, nosaltres hem de seguir l’exemple! Si no la cadena mai es trencarà i la humanitat mai avançarà i sanarà.
Sé que és un esforç molt dur, però us asseguro que és el més gratificant. Sentir-se bé amb nosaltres mateixos i saber que la dedicació per millorar serà tan productiva i favorable que quan ho descobrirem, complirem actes constructius i benignes sense parar.
El que sempre ens oblidem és que: qualsevol acte i paraula que fem i diem, SEMPRE SERÀ I ANIRÀ EN CONTRA NOSTRA.
Quan pensem a perjudicar algú, NOMÉS ENS ESTEM FENT MAL A NOSALTRES MATEIXOS.
Sigui en aparcar, sigui en tractar malament persones, coses i animals, cridar, tenir pensaments dolents i qualsevol acte i expressió nociva i desagradable que podem fer servir.
És veritat que el que compte és la intenció que hi poso actuant i parlant, així i tot, tampoc podem agafar el mal hàbit de ser esquerps, repulsius, etc., perquè és el més fàcil que ens surt.
Gestionar i contenir emocions és complicat, no intentar de fer-ho és desconfiança vers nosaltres per no poder-ho assolir, vers els altres de què no puguin canviar, amb conseqüència de perdre la il·lusió que es pugui viure en un món millor.
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Ús envio una gran abraçada de Llum.
NAMASTE
🌻 Raig de Sol