Els nens: un món misteriós, uns grans mestres!!!
D’ençà que hi ha la fusió en l’úter matern, entre l’òvul i el semen masculí, ja hi ha vida.
És molt important dir que: abans de baixar per una nova experiència a la Terra, el nou ésser humà (que es morirà al cel per néixer al nostre món), ja ho ha triat tot, ja ha “firmat un contracte”: ja sap quines són les peces dels valors que li falten al seu puzle. En funció d’aquestes peces, ha decidit qui seran els seus pares, tota la seva família, el lloc on néixer, la raça i tot el que és necessari per al seu nou aprenentatge com persona.
La nova vida té tot el seu procés natural de nou mesos, en els quals va fent transformacions i per fi, el gran dia de formar part d’una família.
En el moment en què es talla el cordó umbilical, de sobte, el bebè perd la memòria de totes les seves vides passades. Això és indispensable perquè, si es recordés dels actes negatius rebuts, només viuria perquè l’ego es pugui venjar.
L’escalfor dels braços dels seus pares, l’amor que li donen, les atencions, la QUALITAT de la relació entre ells, serà determinant per al seu equilibri psicofísic emocional. De tot el que rep el futur bebè, de tot el que s’impregnarà, formarà les seves arrels com persona: els seus valors, la manera de relacionar-se amb la gent, la manera de parlar i parlar-se a si mateix, la manera de reaccionar davant les proves que la vida li posarà, etc.
Quan mirem un adult i veiem que el seu comportament és estrany i em refereixo a agressivitat, reservat, asocial, etc., hem de, com ja vaig dir altres vegades, fer-lo parlar del seu passat. Quan veiem un adolescent rebel, amb problemes de socialització, hem de mirar el seu entorn familiar, saber la relació amb els seus pares i, fins i tot, esbrinar la relació que tenen els seus pares entre ells.
O sigui, qualsevol comportament que sembli de difícil adaptació social, sempre, hem d’enfocar-nos en el lligam del binomi de pare i mare i del triangle pares i fill. Quan una persona no està bé amb si mateixa, la majoria de les vegades, s’han de sanar els pares o els adults que van compartint la vida amb ell.
Els fills de zero a set anys es diu que són de la mare: busquen la part femenina com a referent, i la bàscula entre pare i mare, pesa més de la part de la mare.
De vuit a catorze anys és més fort el lligam masculí i doncs, la recerca del pare. Això farà que el nen trobi l’equilibri com a persona entre els seus progenitors, tant si estan junts, com si estan separats.
Tot el que fem, ho fem de manera inconscient, de forma automàtica en funció del que vam o hem après.
Per això, quan es parla d’educar, sempre és millor ensenyar als adults (perquè els nens ja venen amb tot això incorporat): l’Amor, la importància de les emocions, acceptar i perdonar el seu passat i les persones que han format part d’ell o que encara són a les seves vides, provar sentiments de compassió, d’empatia, de respecte…..
Els nens són éssers d’amor pur. Són lleials, sincers, brillants, innocents….
Amb la seva mirada, el seu somriure, et treuen de cop un mal dia!!!
Són Àngels que et canvien la vida i hem d’agrair-los d’haver-nos triat entre milions de persones, com els seus pares. Els hi hem d’entregar tot l’amor que mereixen.
Els nens s’han d’educar amb amor. Se’ls hi ha de donar explicacions dels “sí” i dels “no”.
Se’ls hi ha de parlar amb to segur, dolç, contundent i, mirar-los a la mateixa alçada d’ulls. Si volem explicar-li alguna cosa mal feta, mai hem de renyar-lo de peu. Els nens s’encongeixen i els hi entra la por, sobretot si ho fem amb to agressiu.
Mai se’ls ha de llastimar, mai se’ls ha de dir paraules ofensives i mai utilitzar la frase: “és culpa teva!”
Sempre s’han d’ajudar a independitzar-se des de ben petits. Han de fer solets les seves cosetes: aguantar el biberó (quan ja vulguin fer-ho ells o siguin prou capaços), beure, menjar, portar objectes, caminar, descobrir tot el que sigui del seu interès i sí, és clar, els pares estan preparats per fer-los sempre costat i confortar-los en cas de necessitat, en silenci, només abraçant-los.
Mai espantar-se o cridar quan cauen, mai dir-los “t’ho havia dit…”, mai parlar-los d’un home dolent que vindrà a buscar-los si es porten malament, mai posar-los por de la foscor, mai picar-los a les mans….i tantes frases i dites com aquestes que sabem que existeixen i que, l’única cosa que provoquen és eliminar l’autoestima dels futurs nens, adolescents i adults.
Eliminem pensaments com: menjar a trossos petitons o triturats si no s’ennuega, no beure d’un got sol perquè s’ho tira tot a sobre, no pujar molt a munt d’una joguina perquè caurà i es farà mal, no diguis això o allò perquè no està bé, no mengis sol que t’embrutiràs…. Quantes frases com aquestes hem sentit i…. Que cansada està l’orella d’escoltar paraules que només anul·len els nens!!!
Deixeu que els nens siguin nens en la seva simplicitat, com s’expressen, com senten i diuen el que pensen (són la veu de la veritat), tenen dret d’expressió, tenen dret d’opinar i d’expressar els seus sentiments!!! SEMPRE!!!
Un nen reprimit serà un nen insegur i malalt!!! Serà un adult frustrat que mai trencarà la cadena oxidada d’un cicle pesat i carregat de creences i patrons que els van destruint com a persona.
Quan un nen és feliç, ho té tot!!! No li cal res més!!!
Doncs, la feina dels pares és aconseguir un fill feliç.
I, la seva felicitat la tria ell!!!
I si no vol estudiar, i si no té una carrera, i si no vol comprar-se un pis, i si no vol casar-se, i si no vol fills, i si no vol parella, i si li agrada una persona del mateix sexe…
I si comencem a pensar que els fills NO SÓN NOSTRES, són prestats, marxen i trien el seu futur, trien com ser, amb qui viure, el que fer… mentrestant siguin FELIÇOS amb el que fan… HEM ASSOLIT L’OBJECTIU DE SER PARES!!!!
Ara, això no vol dir que quan són petits els hem de deixar fer el que volen, vol dir saber-los dirigir amb amor, vers la fortalesa emocional perquè puguin fer les tries de les seves vides. Cada tria és correcta, no hi ha res millor o pitjor, TOTES SÓN EXPERIÈNCIES. No es fracassa, MAI, s’aprèn dels errors i són motiu per aixecar-se i fer-ho millor. Aquí està la nostra labor: estem a l’altura d’ensenyar-los a estimar-se, estimar i respectar qualsevol ésser viu, la natura, etc. i responsabilitzar-se d’ells mateixos!!
Només hem de fer això. I sí, no és fàcil, però és possible!!!
Recordeu als vostres fills, quant els estimeu, totes les vegades que pugueu, abraceu-los sempre, mireu-los als ulls, doneu-los confiança, doneu-los veu, feu-los costat sempre, siguin quines siguin les decisions que prenguin. És la seva vida, no la vostra!
I que més dóna si els pares són de sexe diferent o igual… Penseu que uns pares “dona-home” puguin estimar millor o diferent que uns altres del mateix sexe!!! SÓN PATRONS EQUIVOCATS que les persones hem de canviar!!!
La família és aquell nucli a on reps amor i suport constantment, és l’entorn a on hi ha normes COHERENTS que s’han de respectar per contra, hi ha càstigs, a través dels quals aprens a gestionar les frustracions i t’ajuden a transformar-te en PERSONA ADULTA I EQUILIBRADA!!!
Els nens són més forts del que podem pensar, són els adults que necessiten ajuda!!!
NAMASTE
🌻 Raig de Sol
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.