La felicitat és la missió que cadascú de nosaltres busca a la vida. És el sentit de la vida.
Aquesta, no és una meta.
Recordo una campanya de publicitat que va sortir fa un temps on una famosa cantant promocionava una companyia de creuers italiana sota el lema: «perquè l’important no és el destí, sinó el viatge!»
Com he dit moltes vegades, està clar que no podem estar alegres i amb rialla les vint-i-quatre hores. Però sí en podem fer un hàbit, tenir la nostra persona envoltada d’alegria, d’il·lusió, passió i iniciativa per a fer coses, posant amor en tot allò que fem.
Recordeu també que els hàbits, com deia Aristòtil, formen el caràcter d’una persona.
Això vol dir que, si mantinc la majoria de les hores i dels dies aquesta positivitat i serenitat, pas a pas formaré unes arrels molt fortes en aquest sentit, fins a crear les noves neurones que m’ajudaran a formar el meu nou destí.
Tots sempre busquem la felicitat a través de coses materials.
Pensem que quan tindré aquell cotxe, seré feliç. O quan tingui aquella casa, quan tingui la feina dels meus somnis, quan trobi la persona indicada, quan faré aquell viatge, etc.
I possiblement, culpabilitzo als altres si no ho aconsegueixo.
Aquest és un gran error. La felicitat no la trobem a fora de nosaltres, sempre l’hem de buscar a dins nostre. I com, quan?
Com assenyalava la publicitat dels creuers, l’important no és el destí.
Sí que és important tenir objectius a la vida, perquè són aquells que et mouen i donen sentit al fet que t’aixequis cada matí, però hem de gaudir de tot el procés per arribar fins a la meta.
Si em vull comprar la casa dels meus somnis, la casa és el meu propòsit material i necessitaré temps per comprar-la. Del moment que decideixo quina és la casa, a on la vull i com serà, passaran mesos o pot ser anys. En aquest període de temps m’aixecaré cada dia amb il·lusió i ganes d’aconseguir el que vull.
Tot i les dificultats que em pugui trobar en el camí, contratemps burocràtics, reconstrucció de parts no habitables, tractar el preu de compra, veïns poc agradables o el que pugui sorgir, no m’he de desanimar o enfadar.
Tot el temps que tardi a tenir físicament el que vull i que només omplirà els meus sentits terrenals, la part material i externa a mi, m’he de sentir en pau amb mi mateix.
He de donar les gràcies pel que tinc i la gent que m’ha portat a ser qui soc i a estar a on estic.
He de donar les gràcies per obrir els ulls cada dia i poder anar cap al meu objectiu.
Si apareixen adversitat, he de mantenir-me seré i no desviar-me del meu camí.
He de tenir Fe, compromís i força per a mantenir la meva serenitat.
Aquests dies darrere dies, depenent de com em sento i actuo, fan la diferència.
Tot i tenir impediments i adversitat, em sento bé? Què penso quan estic al centre de la tempesta emocional, què m’aporten els obstacles que se’m presenten?
Doncs aquí he de buscar el meu Jo verdader. He de parlar amb Ell i dir-li que estigui tranquil. Que només és una petita pluja que ha aparegut i que aviat passarà. Que la meta no canviarà. Que tot segueix endavant com sempre. Que tot i que necessitaré més temps per tenir les claus i viure-hi, no passa res. Que tinc molta sort per fer possible totes les sincronicitats que se’m presenten. Que ho estic fent molt bé i tot serà el que hagi de ser.
Dono un gran poder a la respiració. Començo a respirar profundament i connecto amb mi mateix.
I recordeu: parleu-vos tan bé com pugueu.
No us ofeneu, no us critiqueu. Cada dia ho fareu millor. Amb la pràctica s’assoleix.
Recordeu sempre Aristòtil:
«El pensament condiciona l’acció. L’acció determina el comportament. Aquest últim crea hàbits. I l’hàbit, crea el caràcter!»
Si penso que soc inútil, aquest pensament d’inutilitat em farà comportar com a tal. Si em comporto com una persona inútil i no poso ganes ni interès, ni alegria, em comportaré com a tal. I si repeteixo sempre el meu paper de víctima per no saber fer les coses, crearé un hàbit que acabarà arrelant en mi i formaré neurones amb aquest patró. Aquest és el meu caràcter. Un pobre inútil. I no perquè ho sigui, sinó perquè m’he cregut el que em van fer creure de mi i les circumstàncies.
Doncs rebel·leu-vos!
Som persones úniques i fantàstiques que busquen el seu lloc a la vida.
L’important és que creiem en nosaltres i ens posem sempre al davant de tot i tots. Ningú ens salvarà. En aquest món material, amb l’enveja que regna, si poden ens aixafen.
Hi ha pastís per a tots, i si no n’hi ha, aprenem tots a fer pastissos!
No és tan complicat, però sempre esperem que ens solucionin la vida els altres.
Deia Tales de Milito (filòsof grec que per primer va posar l’aigua com el primer element de la natura):
«El més difícil de l’ésser humà és conèixer-se a si mateix, el més fàcil és parlar malament dels altres!»
Malgrat totes les contrarietats que es puguin presentar, malgrat els moments que em pugui sentir aixafat per aquestes raons, sempre busco la manera de sentir-me afortunat i agraït per tot.
I com més fluix em sento, és quan més busco el meu centre a través de la respiració profunda i lenta! Busco el control sobre les meves emocions.
Només puc controlar com em sento i com reacciono, res més.
El control és un dels grans problemes de la humanitat. No som res, no som ningú. Ningú pot controlar ningú, si no amb la por.
Qui ens estima no ens incòmoda amb la por. No ens amenaça!
Qualsevol pare tracta el seu fill amb Amor, qualsevol tutor i professor, tracte els seus alumnes amb Amor. Qualsevol persona ha de tractar a qualsevol altra amb Amor.
És una Llei Divina de la que ens hem oblidat la majoria.
Però al final, tots hem d’acceptar les conseqüències de les nostres accions.
La Felicitat és l’estat de pau que aconseguim dins nostre, malgrat les circumstàncies de la vida.
Malgrat que hàgim viscut un divorci, hàgim perdut la feina, no em funcioni el cotxe, la rentadora, etc.; tanmateix, hàgim passat per una malaltia o que marxi d’aquest planeta terrenal una persona que estimem molt, he de trobar el meu equilibri, la meva pau, mitjançant la respiració lenta i profunda.
No vol dir que no m’hagi d’enfadar, de cridar, de sentir-me malament un temps, però sobretot no hem de mantenir aquests estats destructius prolongats en el temps.
Que vingui la tempesta, estem preparats. De tempestes sempre n’hi haurà, hem d’estar preparats. I també hem de pensar que la tempesta passarà, perquè res és per a tota la vida!
Vindreu?
També vull convidar-vos a participar en aquesta activitat!
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.