Probablement, l’ésser humà necessita proves per adonar-se que el que s’explica és veritat.
En aquest article vull explicar-vos la història de dos germans, a través del relat de la seva mare, la millor prova que tot és possible. Vull compartir-la amb vosaltres perquè són un exemple de com salvar les enormes dificultats que la vida ens posa al davant. I us puc assegurar que, encara que els hi falti vida per viure, el que pas a pas han obtingut té mèrit.
M’agradaria que s’entengués que us l’explico perquè la seva experiència també sigui un far lluminós per aquelles persones, especialment incrèdules, que cerquen el seu propi camí, amb l’educació emocional i l’amor en el centre de les seves decisions de cada dia.
Perquè el relat d’aquests dos germans, tot i no haver-hi en el mig ni diners, ni cap element materialista, han pogut assolir la llibertat de «ser» i, principalment, ser amos de les seves vides.
Tenen respectivament 27 i 23 anys. Són germans dels mateixos pares.
La relació pare-filla i pare-fill, i al revés, és per naturalesa molt diferent.
Són fills de pares separats, que van haver d’aprendre a viure sense la presència, l’amor i l’exemple del pare.
La nena tenia l’amor maternal i el seu mirall equilibrat. El nen també rebia l’amor maternal, però patia l’absència del seu mirall (per exemple la manera de comportar-se dels homes, com orinar, com s’endrecen i totes les accions que acostumem a relacionar amb el gènere masculí).
Tots dos tenien la mancança de l’equilibri del pare. Si hi ha una cosa certa, és que ningú pot substituir la figura de pare i mare per l’equilibri necessari per a qualsevol fill. Són les persones més importants de la seva vida.
Han de saber qui són, d’on venen i totes les veritats.
Han de poder conèixer-les, assimilar-les, acceptar-les per sanar i continuar amb les seves vides, per transformar-se en adults equilibrats amb salut física i emocional.
Durant deu anys aquest pare va desaparèixer de les seves vides. No els trucava mai, ni als seus aniversaris. No passava una pensió a la mare, mai els anava a veure, no s’interessava per la seva salut, ni pels estudis, ni per res.
El puntal de les seves vides va ser la seva mare que, com ha pogut i sabut, ha pujat aquests fills.
Em deia: «jo sempre he tingut les necessitats de les meves etapes de vida cobertes. Vaig divertir-me i vaig gaudir molt de la meva adolescència. Quan vaig decidir ser mare, i ho vaig ser jove, ho vaig fer amb molta consciència, però sobretot amb molt d’amor, tot aquell amor que sempre m’ha fet estar al costat dels meus fills, en qualsevol circumstància. M’he esforçat al màxim perquè fos un bon exemple per a ells, perquè tinguessin valors, educació i força per creure i assolir tot el que es proposin. De dir amb educació, sempre, tot el que pensen. De respectar i acceptar tothom com és, sobretot, el seu pare. Una cosa que mai he fet ha estat posar els fills contra el pare, mai!
Al revés de moltes dones, la ràbia que tenia pel que em va fer, la vaig transformar amb molta humilitat per intentar en aquells deu anys apropar el pare i els avis paterns als meus fills.
Em va costar deu anys, però, amb l’esdevenir de la mateixa vida també, els avis i el pare es van apropar als fills».
Molt sovint em deia: «van passar molts anys d’aquells dies. A on he estat jo tot aquest temps? Treballant, intentant refer la meva vida amb moments difícils, en els quals també es van afegir: situacions d’assetjament a l’escola, aventures variades de la nena, maltractament psicològic d’un noviet, les pors i la baixa autoestima del nen, el descobriment de tenir càncer…». Un llarg sospir omple de silenci el moment, mentre conversem.
Creieu que la vida d’aquesta família ha estat un camí de roses sense espines?
Tots estareu d’acord que no és així.
Però la dona mai s’ha deixat anar, mai ho ha donat tot per perdut. Havia de ser el far que feia llum als dies foscos, que escalfava els moments freds del cor i que estirava el carro, tot i no tenir ni forces, ni salut ni, potser, diners suficients per cobrir les necessitats.
Aquesta voluntat màgica, que ella també diu haver après dels pares així com la il·lusió i el gran amor que té pels seus, la va ajudar a no rendir-se i sempre trobar els ànims necessaris per a cercar la millor solució per a tot.
Aquests germans, avui són una gran mare, treballadora exitosa i una dona lliure; i un petit gran home d’èxit en els negocis.
Com és possible que amb una multitud d’anys de crisis, de pocs diners, de malaltia, de conflictes de tota mena, aquesta família hagi trobat valor i força per a complir els seus desitjos o part d’ells?
I, per cert, van reprendre una relació sana amb el pare, gràcies a la mare i a la vida que, a la força, et posa davant el que menys vols.
Les claus són: equilibri psicofísic emocional, molt d’amor, alegria, il·lusió, compromís i molta actitud. Són els secrets per escalar les muntanyes més impossibles.
Els miracles existeixen, però som nosaltres mateixos que els fem possibles.
Per si algú vol fer-nos arribar la seva història i les seves opinions, ens agradarà contar-les i llegir-les.
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.