Aquesta setmana m’agradaria plantejar unes quantes preguntes senzilles que hauríeu de fer-vos vosaltres mateixos de manera coherent.
Quasi està expirant l’any 2023. Recordeu els propòsits que vàreu fer per aquest any?
Heu assolit els vostres objectius? Si la resposta és negativa, «para» que haurà estat?
Com us sentiu? Quins pensaments teniu cap a vosaltres i els altres?
Com ja hem dit, s’estan consumint aquests dotze mesos i hem de preparar-nos per agrair-los tot el que ens han donat. I, si no hem rebut res material que estiguéssim esperant, donar-los les gràcies per l’aprenentatge, que suposadament hem hagut d’entendre.
Tenim la tranquil·litat suficient, l’equilibri necessari per ser responsables de com hem pensat, parlat (a nosaltres i als altres) i sentit en aquest 2023?
Tenim el valor per reconèixer les equivocacions fetes?
Encara som a temps per rectificar i millorar matisos.
Penseu en tot el que ha passat. Què podeu fer per a no tornar a caure en les mateixes errades?
Penseu que esteu recollint el que vàreu sembrar fa temps enrere, en el 2022 per exemple.
Aneu al passat i analitzeu, si podeu recordar-los, els vostres comportaments passats, tant físics, com mentals i emocionals.
Us ve a la memòria alguna cosa que us faci pensar: «Aquesta afirmació la vaig fer en aquella ocasió i, mira, aquí tinc la resposta!».
Jo personalment recordo, com si fos ara, que quan vaig conèixer el pare dels meus fills vaig dir: «em casaré amb aquest noi!», i encara no sabia res d’ell.
I, molt de temps abans de separar-me, ja havia sentenciat què passaria. Era una tarda i vivia al poble i, parlava per telèfon amb una tieta. Recordo perfectament que li vaig dir: «quan ens traslladarem a la ciutat, em separaré!»
Encara no tenia planificat ni el trasllat, ni res. Només vaig fer l’afirmació amb tot el meu cor, la vaig sentir com si ja visqués separada, perquè la meva ànima, ja sabia que volia canviar la meva vida. I, va passar. Llastima, no vaig pensar en els detalls!
També tenia la certesa que hagués tingut dos fills del mateix home, molt abans de tenir-los.
I també sé que vaig desafiar molt la vida dient: «no vindré a viure a Catalunya, i menys vull aprendre aquests idiomes!» i era el 1997. Al Nadal del 2003, vaig arribar a Catalunya.
La meva nena no aguanta massa el dolor físic. Quan encara no estava embarassada, vaig dir: «quan pareixis, no et voldré sentir!» L’Univers va fer un «oido cocina», perquè va parir de nit, quan tots sabíem que faltaven encara moltes hores i, només era ella i el pare de la criatura.
Sempre he sabut de tot cor el que volia i, he estat cocreadora de les meves experiències. I mai vaig convertir els meus pensaments en obsessió.
Però, també sé que mai hem de plantar cara a la vida perquè «d’aquella aigua, segur que beuré!»
Hem de saber el que volem i estar decidits a arribar fins al final de les nostres metes, sense por i amb el respecte per la humanitat i per la vida.
Mai hem de dubtar! La fe i la confiança en nosaltres mateixos ha de ser la nostra millor aliada.
Prepareu-vos, doncs, per concloure un bon any i, començar el nou amb optimisme i alegria.
I recordeu que, el que sentiu dins vostre, serà la materialització de la vostra vida futura.
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.