Només, després de molts anys, vaig entendre la frase: «vigila al que demanes i com ho demanes».
Quanta gent demana viure en pau? Potser, no sap ni del que parlen.
Ens imaginem una vida terrenal sense «problemes», a on tot passa sense provocar-nos decepcions i mals de cap.
Ja som coneixedors de què a la vida és una contínua prova.
És veritat que «Dios aprieta però no ahoga», però sempre hem de superar exàmens per veure si hem après les lliçons. I, per si no som bons estudiants, tornarem a tenir mals tragos.
Trobar la pau dins nostre, només és trobar la nostra serenor i expandir-nos-la fins al punt que res ens descompongui.
Vol dir que tot i que hi hagi caos en el món, nosaltres seguim amb el nostre equilibri, el nostre centre.
La pau no ve de les coses materials. Ni els diners, ni una casa, ni una feina, res de tot allò que crec que necessito per estar en pau.
Tampoc cal que pensi que la pau arribarà del fet que ningú em molesti.
Soc JO, sempre soc jo, cap condició canvia la meva pau.
Tot depèn de l’actitud que decidim tenir davant les experiències.
Si vivim en el present, la major part del temps, en l’aquí i ara, si ens sentim bé, és impossible tenir emocions «negatives». No podem viure frustrats pel que no hem fet en el passat i preocupats pel que encara no sabem que pot passar en el futur.
Com eliminar les emocions «negatives»?
Com perdonar?
Com entendre que el dolor aliè no és nostre?
Com canviar les perspectives?
Recalco la rellevància de la meditació, perquè amb el temps, el silenci s’apodera de la nostra ment i la porta a un nivell de pau tan confortador que buscarem constantment refugiar-nos aquí.
Hem de deixar de culpar els altres de tot el que pugui passar-nos.
La nostra ment, els nostres pensaments, són creadors de tot el que ens passa.
Obliguem-nos a eliminar tota cognició pertorbadora.
Podem empatitzar, però no podem fer-nos nostres les proves i les motxilles que carreguen tots.
Si entenem que som actor de la nostra vida, hem de poder ser espectadors de tot el que ens passa. Hem de poder asseure a la platea d’un teatre i assistir a l’obra de la nostra vida.
Si deixem els nostres patrons, podem veure i viure la vida com és i no com la interpretem segons les nostres creences.
Perdonem. L’acte de perdonar, serveix per a sanar-nos a nosaltres mateixos, per alliberar-nos de tot patiment.
Escoltem-nos, mirem-nos. Què surt per la nostra boca? Quin comportament tenim?
Tot això té un poder enorme, tant si actuo de manera conscient, com inconscient.
La ment no pot solucionar les frustracions de l’ego, perquè viu en el passat o en el futur.
Perquè produïm soroll mental.
Callem-lo. I mirem el món a través dels ulls dels altres per poder acurtar les distàncies entre persones. Obrim-nos a veure el seu món. Siguem cordials, acollidors, trobem-nos amb els altres, escoltem. Això permet que arribem a obrir-nos a entendre el seu món, sense jutjar.
Quan dues persones es troben, es comprenen i s’accepten com son,, es produeix l’hormona de l’oxitocina, protector natural del cor en el moment «del encuentro».
L’ésser humà és un ésser «de encuentro» i es pot trobar amb els altres només quan calla la ment, quan deixa els perjudicis, quan deixa de jutjar. Quan s’arriba a la comprensió, les distàncies entre persones es fan més curtes i comença la curació de les persones i de les relacions.
La medicina parla del telòmetre (parts finals dels nostres cromosomes) i “telomerasa” (enzim de les cèl·lules que les ajuda a mantenir-se vives, d’autoenvejeciment). La Doctora Elisabeth Blackburn, bioquímica que va estudiar aquest tema i va guanyar el Premi Nobel en el 2009, afirma que el cinquanta per cent de la nostra salut física i mental està relacionada amb la influència genètica, però l’altra meitat és responsabilitat nostra.
Un factor molt important són els nostres hàbits diaris i l’altre, depèn de la qualitat de les nostres relacions humanes.
Tornem una vegada i una altra al territori emocional, a aquell lloc que ni es veu, ni es pot tocar.
Llavors torno a Hipòcrates: «qui cura el nostre cos, és el nostre cos mateix, amb les seves autoproteccions naturals.» Els seus pensaments sans, els hàbits, l’exercici físic, fer servir el llenguatge per dialogar i no atacar i ofendre, tenir un comportament adequat i, aconseguir relacions sanes.
Tot el que no trobem als supermercats. Tot el que no podem comprar amb diners.
Algú sempre m’ha dit: «vull que el terapeuta em doni un medicament per fer totes aquestes coses tan difícils que planteja l’educació emocional, perquè per a mi és impossible assolir aquest equilibri i pau».
I jo sempre contesto: «és la nostra força de voluntat de voler transformar un malson de vida en una art extremament gratificant, com només la vida és.»
Ningú ho pot fer per a nosaltres!
Preparem les maletes i emprenem el viatge.
Trobarem la pau interior desitjada, per tal que tot sigui un conte, res tingui importància i només assolim viure constantment el moment present.
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.