El diccionari català diu: «Sentiment de compartir la pena i el sofriment d’una altra persona que pateix un mal».
Quantes vegades ens hem trobat sentint ràbia vers una persona?
Sentim un sentiment quasi d’odi, unes energies que xoquen amb les nostres i no sabem donar-li una explicació!
Només sabem que no podem estar amb aquesta persona i, si compartíssim temps, acabaríem discutint.
És un tema molt comú.
Abans de jutjar aquesta persona, ens parem a pensar que és el que ens desperta?
La vida és un constant aprenentatge, ho hem recordat moltes vegades.
Tot ho és: a partir de tots els membres de la nostra família, coneguts, amics i, per acabar, amb desconeguts.
Anar a comprar també és un aprenentatge: mai saps el que pot passar, a cada moment, a cada instant!
A la meva vida han entrat i sortit moltes persones.
Algunes han fet més soroll i deixat més empremtes que altres. Però, absolutament totes, m’han ensenyat. I encara continuen fent-ho, tant els de la meva família, com la gent del meu voltant.
Pot semblar rar i ridícul, com molts consells que vaig donar, però hem de prendre consciència del que ens desperta, aquella o aquelles persones.
Hem de fer un procés de compassió, d’acceptació, de deixar anar i que passi el que ha de passar.
L’única manera que tenim per entendre la dolença dels altres, és sentir la seva mateixa pena, la seva mateixa angoixa.
Només així, passant en primera persona per les experiències, podem viure les mateixes emocions.
Tan sols quan perdem un ésser que estimem, sabem que és patir per una partida.
Quan al veí li marxa un fill lluny, només podem entendre el que li passa si també el nostre fill marxa.
Només si perdem una casa, sabem el que és sentir-se frustrat i impotent per haver-ho perdut tot.
Són petits grans exemples, i n’hi ha infinits, perquè podeu empatitzar amb el sofriment aliè.
Per poder tenir compassió d’algú, si volem entendre-ho i perdonar-ho, i al mateix temps perdonar-nos a nosaltres mateixos per haver jutjat, hem de dir unes sèries de paraules que hem de sentir amb el cor, de veritat, perquè repetir frases sense passar pel que percep el cor, no és efectiu.
«Sé el que sents. Entenc el teu patir, les teves llàgrimes, la teva ràbia. Jo com tu, fa temps, vaig passar pel mateix. He plorat molt, se’m va partir el cor. Vaig perdre la confiança, la il·lusió. Em vaig sentir abandonat, jutjat. No et culpo per sentir-me rancor. Sé que no ets conscient que em despertes això, exactament com jo no ho soc jutjant.
Per a tot això, et perdono i em perdono, per no ser com jo voldria que fossis. Et perdono (i pronuncio el nom), i et deixo lliure».
Aquestes paraules que semblen insignificant i, com he dit ridícules, són màgiques, si són dites amb el cor despert.
Hi ha paraules i frases a dir, tan senzilles, tan bàsiques i profundes a la vegada per la nostra ànima, que ni ens ho imaginem.
Aquestes paraules són els medicaments, les pastilles, que qualsevol persona vol prendre per curar els mals i les malalties.
De seguida que les pronunciem, es pot sentir una gran pau. I, tot i que no veiem res i no entenem el que passa als altres, comencen a passar coses màgiques.
Comença una transformació entre jo i les persones que no suporto, que només es pot intuir energèticament.
És just el secret de l’energia. Actua de forma potent sense que ningú se n’adoni.
Pels nostres ulls, el que es transforma és una màgia, humanament també.
I per a la raó?
Aquí l’únic que queda fora de joc és el Sr. Ego desequilibrat.
L’Ego mal gestionat és la principal causa de tots els problemes de la humanitat.
Ens fa viure en la por. Per fer-nos sentir seguretat material, sempre ens porta a competir amb la resta del món: amb un company de feina, amb un germà, per una xicota, etc.
Entenem per això que hem de lluitar per aconseguir tot el que volem.
La realitat és que en l’Univers hi ha abundància per a tots. I és just el que ens oculten.
La força està a trobar la nostra grandesa adormida en el nostre interior, i implantar-la en els nostres pensaments, per transformar-la en sentiment i autoestima.
És sentir-se segur, tot i que som diferents de tots, és no fer-se intimidar per mantenir les nostres idees. És sentir-nos nosaltres mateixos amb el nostre ego equilibrat.
Jo soc Jo, diferent que TU. Però et respecto perquè jo i tu som el mateix. Tu ets el meu mirall. I tot el que veig en tu, està en mi.
Si vibres amb mi, segueixo amb tu. Si no vibres, els nostres camins se separen, amb amor i respecte. Tothom té la seva raó.
Hi ha cap metge que ho digui tot això? Que ho sàpiga o inclús que si ho sap, ho vulgui acceptar i divulgar?
Només hi ha gent coherent amb el que és, que viu de com és i que està a l’abast de tothom per ajudar a curar o, millor, prevenir aquests mals i malalties: els terapeutes emocionals.
Ja he dit que necessitem els metges. Però sempre, tenim l’opció de no posar-nos malalts, si cuidem la nostra ànima.
La prevenció existeix, l’acceptem? La practiquem?
Cadascú, té la seva resposta.
I tu, a quin nivell de por estàs? De què tens por?
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.