Fa molt temps que sento parlar de diversitat. A les xarxes socials també veig temes diversos que parlen d’aquesta paraula.
El que no té un bon so per les meves orelles, però sobretot pel meu cor, és quan es refereixen a les famílies o les persones.
Com sempre sostinc, l’educació i les creences venen de casa i del nostre entorn social.
Quan som més grans, madurem i caminem per la vida amb tota la motxilla que portem des de ben petits: els costums, les paraules, el to, la manera de reaccionar, de pensar, i tot el que regeix la nostra manera de viure.
Si creixem, però sempre mantenim els mateixos rols apresos durant la infantesa i, mai hem agafat camins diferents perquè mai hem escoltat els nostres punts de vista o les nostres sensacions, o mai hem tingut l’interès per ser diferents, farem nostres els valors adquirits.
Faig aquest parèntesi perquè vull arribar a fer entendre que s’ha d’educar els adults perquè puguin créixer nens equilibrats i feliços.
Per si mateixos, els nens, ja neixen amb puresa, amb innocència, amb amor incondicional vers tot i tothom.
Som els adults que fem intromissió en la seva naturalesa per transmutar-los en persones amb prejudicis i amb valors insans.
En part, trobo ridícul que s’hagi de parlar de sensibilitzar la diversitat. Quina diversitat?
Si ja parlem d’aquesta manera, ja estic etiquetant una categoria de persones. I amb quin dret?
Qui és diferent que jo?
Tots som éssers humans. Tenim cos d’home o de dona. Tenim colors diferents, orígens diferents.
Si visquéssim amb naturalitat que tots tenim el mateix dret de ser feliços independentment dels gustos que cadascú pugui tenir, que bé que aniria el món!
es diu respecte. A mi m’agrada ser com soc i que els altres em respectin. Podem no estar d’acord amb el que pensen o diuen, però no ens dona el dret de criticar o jutjar.
Heu provat de caminar amb les sabates dels altres? La societat està clar que està canviant o, millor dit, està tornant als orígens. Per què no fluïm amb naturalesa? Des de sempre el món hauria hagut de fer-ho. Cadascú neix amb el seu instint, amb la seva manera de ser.
Qui som cadascú de nosaltres per dir que només hi ha un prototip de família!
Només perquè la figura femenina doni a llum i sigui l’home que aporti l’esperma, hem d’etiquetar com a família un home, una dona i possibles fills?
Això és simplement el que ens van inculcar.
Qui és qui per dir quina és la família ideal?
Personalment, opino que la família ideal és aquella a on regne l’amor. A on deixen que els nens siguin nens. Aquells pares que reforcen l’autoestima dels seus fills i que els facin sortir ales fortes i grans per enlairar sols el seu vol.
Quantes famílies que considerem tradicionals són devastadores amb l’educació i l’exemple pels seus propis fills!
Sempre al món han existit persones amb diferents preferències sexuals, no és un tema social nou. El que sí no és normal és que encara la majoria de la gent no accepti que tots som diferents i que podem tenir desitjos diferents, però no per això han de ser catalogats de diferents! Crec que els diferents són els que tenen pensaments retorçats.
Potser parlem de trios o d’orgies? No, perquè són més tabús i encara són temes més protegits, com fa anys ho era la inclinació sexual de la gent.
Potser jutgem un home que va amb moltes dones? I perquè hem de jutjar les dones que van amb molts homes? Això ho fem tos, homes i dones. Tots critiquem a tots. Tots ens posem a la vida de tots.
En lloc de pensar en la vida dels altres, per què no comencem a veure si som feliços a casa nostra, amb la nostra vida, amb la nostra parella, home o dona que sigui!
L’amor és amor. No té gènere, no té sexe. És l’expressió a través la qual ens dirigim a les persones. Sempre hauríem de tenir present això. Sempre hem de ser amorosos amb tothom, quan parlem, quan opinem, quan discutim, etc.
Quan perdem aquest valor, hem de saber que alguna cosa no funciona i que hem de reconduir-la.
També podem tenir un mal dia, un, però no un darrere de l’altre.
L’esforç que hem de fer és de recordar sempre que, cadascú és com és i hem de tenir la força de recordar que tothom té l’evolució i l’aprenentatge que té. No podem ser tots iguals. Hem d’entendre-ho, comprendre-ho i acceptar-ho.
Amb els segles ja vam dir que moltes coses van anar a pitjor. I les arrels de tot, sempre, és la por. Sempre ens fan viure amb la por al cos pel fet de ser diferents, pensar diferent, tenir una identitat pròpia que sobresurt dels esquemes. I quin mal és ser diferent? Això és tenir personalitat. És saber a on volem anar i quins objectius assolir.
Però és clar, si tots fóssim així, no hi hauria avarícia per aprofitar-se dels altres. Si tots estiguéssim bé emocionalment, el món seria diferent.
Doncs, diferents són els que volen que tothom sigui igual amb el mateix segell de por incorporada, per tal de poder-nos manipular segons els seus antulls.
Tots som iguals. Vivim amb naturalitat la vida i allunyem-nos dels paradigmes equivocats. És més que normal que tothom expressi la seva manera de ser com individu únic.
Potser etiquetem i mirem de manera estranya tots els que tinguin color d’ulls marrons o grisos o verds? No, perquè és natural que hi hagi ulls de diversos colors.
La decisió sexual de cadascú ha de ser acceptada i respectada amb la mateixa essència de la sincronització de les temporades, que passen desapercebudes, però hi són.
Els pares, majoritàriament, no ensenyen res de diversitat. Els nens viuen tot amb absoluta espontaneïtat i alegria que no cal fer-los veure res, perquè ja per si sols capten la vida com és, simplement aprovant tot el que hi ha. No veuen res diferent enlloc, sempre i que els altres els hi facin creure i veure.
Si jo soc feliç i el meu veí també, visca la bella vida! I a continuar vivint millor.
Fem l’esforç de veure la vida sempre com la veuen els ulls dels nens i, aprenem a transmetre amor, a ser amor. Si ens van mal-educar, no cometem el mateix error.
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Ús envio una gran abraçada de Llum.
NAMASTE
🌻 Raig de Sol
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.