Fotografia d’Edward Kaiser
El 29 de juliol del 1856 moria un dels més grans compositors de tots els temps: Robert Schumann, que no hauria arribat al lloc que avui ocupa en el panteó dels grans genis de la música si no haguès tingut una companya com la Clara Schumann (Wieck, de soltera), també pianista i compositora. Per aquest motiu, dedicarem l’article d’aquesta setmana a la seva relació amorosa i musical basant-nos en dues publicacions que aporten una mirada nova sobre aquests dos grans músics: Cartas de amor de músicos: “Mi ángel, mi todo, mi yo” de Kurt Pahlen (Turner Música, 2017) i Femení i singulars: “Històries de dones i música” de Victòria Palma, periodista de Catalunya Música, (Huygens Edicions, 2016).
Clara Wieck va néixer a Leipzig l’any 1819, filla d’una cantant i pianista que s’acabaria casant amb el seu mestre, Frederick Wiek, gran pedagog i propietari del millor negoci de venda i lloguer de pianos de la ciutat. La Clara era la seva filla predilecta i va tenir una infantesa bolcada en la música. Tenia tant de talent que el pare es va proposar de convertir-la en una gran artista. Amb nou anys va fer el seu primer concert públic i va iniciar així una carrera rutilant com a compositora i pianista. Robert Schumann, per la seva banda, havia arribat a casa dels Wieck amb divuit anys –en tenia nou més que la Clara- per rebre classes de piano i viure a despesa, com altres alumnes.
Lligats per la música, al llarg dels anys següents, la inclinació de Schumann per la Clara creix cada cop més i la noia comença a veure’l amb més claredat com al seu ideal, però durant molts anys l’amor entre ells dos va ser radicalment prohibit pel pare d’ella i només van poder-se relacionar a través de cartes d’amor i d’altres subterfugis. El centenar o més de cartes que Clara i Robert intercanvien durant aquells anys reflecteixen tots els estats d’ànim possibles de l’ésser humà: des de l’esperança alegre i la certesa orgullosa fins a la més amarga depressió i la més negre de les desesperances.
Finalment, el juliol de 1839 es presenta una demanda al jutjat signada per la Clara i el Robert amb la petició de contraure matrimoni fins i tot contra la voluntat del pare d’ella i, després d’altres impediments, per fi es casen el setembre de 1840. Des del primer moment, la parella es va fondre en una comunió artística i de convivència, com poques al llarg de la història de la música.
Per tal d’entendre la importància que la música tenia en la vida de la Clara, val la pena saber el que va demanar al seu promès unes setmanes abans del casament, quan ella era coneguda com una prestigiosa pianista i ell com un talentós compositor que començava a obrir-se camí: “No vull pells, ni joies, però sí una vida còmoda, on tingui la casa neta i arreglada i pugui dedicar-me al piano.”
A partir d’aleshores escriuen un diari conjunt en què parlen tant de la seva vida domèstica com de la seva vida com a músics. La Clara de seguida va començar a omplir el diari parlant de les seves composicions i de les gires, la primera de les quals va fer deu mesos després del casament. El seus concerts la van portar a París, Berlín, Viena, Praga i fins i tot Moscou, i va compartir cartell amb Mendelssohn, Liszt, Paganini i Joseph Joachim, interpretant obres pròpies i del seu marit. Malauradament, el fet que ja fos mare implicava que la seva absència domèstica i maternal s’havia de reemplaçar, a banda d’haver de preparar-se pels concerts, fer les gestions del viatge i les actuacions i sovint sota la pressió dels diners per tirar endavant la família. Gens fàcil per a una dona, tal com ella mateix expressa: “Per què no puc ajudar Robert amb el seu talent? Per què no es pot ocupar ell de la petita i de la seva música, mentre jo estic de gira?”
La situació es va complicar més i més amb el temps perquè van arribar a tenir 8 fills i la salut de Robert era cada cop més delicada. Ell, però, era perfectament conscient del que això suposava per la Clara: “Clara ha escrit unes petites peces que mostren una invenció sorprenent, però tenir nens i un home que està sempre als núvols no és compatible amb la composició. Clara no pot escriure regularment i això fa que les idees es perdin perquè no les pot treballar.”
Malauradament, la salut mental de Robert Schumann va anar alternant els períodes de calma (quan més componia) amb les crisis, quan cada cop se sentia més perdut enmig de l’angoixa i la desesperació mentre que la Clara s’havia de partir en mil bocins per tirar endavant la seva extensa família i la seva carrera de concertista. Després d’un intent de suïcidi, als 44 anys, en Robert va acabar internat en un sanatori i va morir dos anys després. Després de la seva mort, la Clara va emprendre una sèrie de gires per tot Europa, per donar a conèixer l’obra de Robert i la seva pròpia. Va morir el 1896, al 76 anys i va ser enterrada a Bonn al costat del seu estimat i admirat Robert.
Tots dos han passat a la història de la música, la Clara, considerada la millor pianista del segle XIX i en Robert com un dels més grans compositors per a piano.
Com no podia ser d’una altra manera, aquesta història d’amor i música no ha passat desapercebuda al món del cinema i, com a mínim, hi ha quatre pel·lícules protagonitzades pels nostres personatges d’avui. Una d’elles és Song of Love (Pasión inmortal) dirigida per Clarence Brown el 1947 i protagonitzada per Paul Henreid en el paper de Schumann, Katharine Hepburn com Clara Wieck, Robert Walker com Johannes Brahms i Henry Daniell com Franz Liszt. Una altra versió és el film de Peter Schamoni Frühlingssinfonie (La sinfonía de la primavera) del 1983, en què la carismàtica actriu Nastassja Kinski interpretava el paper de Clara, i Herbert Grönemeyer el de Robert.
Tanmateix, no podem acabar aquest article sense oferir un petit tast d’aquests dos músics fascinants.
