Set maneres de ser (o no ser) Hamlet

El proper diumenge 19 de juliol per fi tindrem l’oportunitat de veure com l’actor mallorquí Josep Pere Peyró (Alcúdia, 1959), interpreta l’obra 7 maneres de ser Hamlet, escrita i dirigida per ell mateix, al Pavelló Municipal de Castell d’Aro, un canvi d’escenari provocat per les mesures de seguretat i distanciament que exigeixen les circumstàncies actuals. Peyró es va formar al Laboratorio Actoral del Teatro Fronterizo i als tallers de Dramatúrgia Textual de la Sala Beckett de Barcelona, i ha exercit de professor d’interpretació i dramatúrgia a nombroses universitats i escoles d’aquí i d’arreu.

Pocs personatges teatrals son tan coneguts a la cultura occidental com el príncep Hamlet, eterna personificació del dubte, amb la seva famosa frase “ser o no ser”. Peyró ens mostrarà diferents maneres de representar Hamlet en front d’un joc de variacions que trastoca, sense contemplacions, la tragèdia en comèdia i us ben podem assegurar que no parareu de riure, malgrat el cúmul de desgràcies que se succeeixen a l’obra. L’espectacle, doncs, proposa representar el personatge a partir de set tècniques interpretatives, des del Grammelot, coneguda ja des del segle V, passant per l’escola Francesa i “la veritat” del mètode Stanislavski i de l’Actors Studio del segle XX, fins a la modernitat performativa dels nostres dies. La peça vol ser un cant d’amor a la professió teatral i un homenatge a tota la gent que ha dedicat forces i energia- en temps bons, dolents i pitjors- a practicar aquest art exigent i apassionant. Per sort, la passió de Peyró ha estat recompensada amb nombrosos premis, entre els quals destaquen el Premi de la Crítica de Barcelona per Deserts, el Premi de la Crítica del Festival Internacional de Xile per Una lluvia irlandesa o el Premi de la Crítica Serra d’Or per Les portes del cel.

L’obra que veurem el dia 19 serveix també de reflexió sobre la reactualització constant d’un text clàssic. Hamlet va ser publicada al voltant de 1602 i només al segle XX se n’han fet infinitat de versions cinematogràfiques i teatrals. De ben segur que a tots ens ve al cap algun Hamlet que hem vist al llarg de la nostra vida, com per exemple la versió catalana d’Enric Majó sobre els escenaris i enregistrada també per a TVE el 1979, que fins i tot el va dur a participar en un programa de Saber i guanyar el 2009 en què explica la seva experiència com a Hamlet i a on podem veure el famós monòleg de “ser o no ser”:

Per a un públic més actual, podríem dir que el gran intèrpret i director d’obres de Shakespeare és Kenneth Branagh, que al 1996 va dur Hamlet a la gran pantalla, obra amb la que va ser nomenat a un Òscar pel millor guió adaptat). Precisament, Branagh ha dit que, als 15 anys, va veure Derek Jacobi, actor de fama mundial gràcies a la sèrie de televisió Jo, Claudi, fent de Hamlet a la producció de la BBC del 1976, i va ser aleshores quan va decidir ser actor. Vegem-lo en acció.

En clau còmica, que serà la que trobarem a l’obra del proper dia 19, no podem oblidar-nos del clàssic d’Ernst Lubitsch que, amb Ser o no ser (1942) va fer una paròdia del nazisme que ha passat a la història del cinema de la primera meitat del segle XX.

Quin és el motiu pel que les obres de Shakespeare, i Hamlet en particular, han fet del seu autor el més versionat de tots els temps al cinema i el teatre? En poques paraules, podria dir-se que va saber reflectir de manera magistral tot el ventall d’emocions de què és capaç l’ésser humà i que poc o res han canviat amb el pas dels anys. En el cas de Hamlet, hi veiem reflectits el dubte, la venjança, la hipocresia, la mort, la traïció, la corrupció moral, l’incest, passions i emocions que continuen habitant l’ànima humana i que, més de 400 anys després de l’estrena de l’obra, la més exitosa en vida de Shakespeare, se’ns presenten amb la mateixa cruesa que trobem avui a sèries i pel·lícules. Així doncs, no és d’estranyar que es digui que, d’haver nascut als nostres temps, Shakespeare hauria estat guionista de cinema o televisió de gran èxit. Val a dir que un dels seus contemporanis, Ben Jonson, que va tenir la mala sort de ser poeta i dramaturg a la mateixa època que Shakespeare, motiu pel que l’altíssima qualitat de les seves obres ha quedat lleugerament eclipsada, va declarar que “Shakespeare no pertany a una sola època sinó a tota l’eternitat”.

El dia 19 tindrem una ocasió immillorable per comprovar-ho de la mà de Josep Pere Peyró. Us hi esperem!