Recentment, l’escriptora catalana Irene Solà (Malla, 1990) i la Lana Bastašić (Zagreb, 1986), nascuda a Sèrbia, emigrada a Bòsnia de ben petita i resident a Barcelona aquests darrers anys, han estat guardonades amb el Premi de la Literatura de la Unió Europea 2020 que es concedeix a autors emergents, la Solà amb l’obra Canto jo i la muntanya balla (Ed. Anagrama, 2019) en representació d’Espanya (i s’ha convertit en la primera obra catalana en guanyar-lo) i de Bòsnia-Herzegovina pel que fa a la Bastašić amb Atrapa la llebre (publicada en serbo-croat el 2018 i traduïda ara al català per Pau Sanchís a Ed. del Periscopi).
Però el talent de la Irene Solà no acaba aquí perquè és Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i té un màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex (Regne Unit). Les seves obres i textos s’han exposat i llegit al CCCB, a la Whitechapel Gallery i al Jerwood Arts Centre de Londres, al Bòlit de Girona, a ACVIC, a la Galeria JosédelaFuente de Santander, a la Biennal d’Art Contemporani Català o al Mataró Arts Centre (MAC), entre d’altres.
La Lana Bastašić, per la seva banda, coneguda fins ara pels seus relats, que han estat inclosos en les principals antologies de l’antiga Iugoslàvia i li han valgut diversos premis, ha escrit també poesia i llibres infantils. Està vinculada especialment a la nostra terra (parla perfectament el català) perquè el 2106 va ser cofundadora de l’Escola Bloom (Barcelona) amb Borja Bagunyà, amb qui edita la revista literària de l’escola Carn de Cap.
(Foto de Milan Ilić/RAS)
Atrapa la llebre (Ed. Del Periscopi, 2020) és el relat d’un viatge que porta dues amigues de Bòsnia a Viena (una manera de trencar fronteres) al llarg del qual es farà evident la confrontació de caràcters i actituds entre les dues, que servirà per trobar respostes i esbandir records. L’obra incita al lector a imaginar, a plantar-se davant del cel obert que és aquesta història, narrada amb uns diàlegs punyents i amb unes descripcions paisatgístiques de vegades inquietants. Al cap i a la fi és la història d’una amistat tocada pel desgast del pas del temps i la distància en què la qüestió de la identitat hi té un pes considerable, tenint en compte que estem en un país en reconstrucció després d’una guerra de la qual sobretot en queden els fantasmes i les conseqüències. La llebre del títol, que fa referència a la Llebre jove de Dürer, obra del 1502, que les porta a Viena, ens remet també a Alícia en el país de les meravelles, obra amb què comparteix estructura i simbolismes.
Què més tenen en comú aquestes dues escriptores de què us hem parlat avui? Doncs que totes dues formaven part del programa del Festival de Literatura Mot que se celebra des de fa sis anys a Girona i Olot a la primavera. Malauradament aquest any va haver-se de suspendre pel motiu que tots sabeu, però la bona notícia és que la idea és repetir programa per a l’edició de l’any vinent. Així doncs, teniu gairebé un any per endavant per fer aquestes dues lectures que us hem proposat i poder conèixer les dues autores en persona l’any vinent quan vinguin a la nostra terra.
