Fotografia José Escudero, Revista IMO
Vivim un moment únic, un kairós. Quant més entenguem el seu sentit, més preparats estarem per poder travessar les seves turbulències i emergir en una nova realitat. (La nova realitat, pàg. 14)
Si ara entréssim a una llibreria i trobéssim aquest llibre a la secció de novetats, de seguida pensaríem que és una obra sorgida de la pandèmia del coronavirus que ens té el cor encongit (com a mínim) des de fa un parell de mesos. Resulta, però, que va ser publicada l’any 2013 i que el seu autor, el filòsof Jordi Pigem, nascut a Barcelona el 1964 i resident a l’Empordà, és un pioner a nivell internacional en l’estudi i la divulgació del nou paradigma.
A quina “nova realitat” apel·lava Pigem en la seva obra? Podem afirmar, ara sí, que la societat pre-coronavirus anteposava els diners a les persones i que ha acabat esfondrant-se com a mon obsolet que requereix una transformació profunda de la consciència i de la realitat. No vivim en un mon aïllat sinó en un món fet de relacions i interdependències, tal com ha fet palesa aquesta crisi, i és evident que ens cal anar cap a un mon més sostenible i solidari centrant-nos en les persones i l’ecologia, perquè tots vivim a l’empara de la naturalesa i que, no per casualitat, ha estat la gran beneficiada del confinament forçós.
En el llibre, l’autor analitza les contradiccions de l’economia contemporània com un cas clínic de tot el que no funciona i ho fa d’una manera erudita i entenedora alhora, molt ben estructurada en capítols i apartats que duen títols tan suggeridors com: “El doble univers humà”, “Dec, doncs existeixo” o “Terra ferma / mar obert”. La manera d’arribar a aquesta nova realitat fascinadora ens és revelada a través de la física i la neurociència perquè per algun motiu el subtítol del llibre és “De l’economicisme a la consciència quàntica”. Una realitat que no és altra que la que ja van entreveure els savis de moltes cultures i èpoques, les ensenyances dels quals ens haurien de guiar vers una societat més justa i una vida més plena. El llibre, a més, té la particularitat d’estar dividit en dues parts: una primera feta de 54 apartats més aviat curts al llarg dels quals s’hi desgranen les tesis de l’autor, i una segona part titulada “Per explorar més a fons” on Pigem entra en profunditat en les referències que fa servir al llarg del llibre i que ajuden a desenvolupar els seus arguments d’una manera més acadèmica.
Per anar fent boca, aquí teniu un petit vídeo on Jordi Pigem explica en menys de cinc minuts les tesis que defèn a la seva obra i que, ara sí, sembla imprescindible aplicar si volem tenir un futur com a humanitat.
L’obra de Jordi Pigem no acaba ni comença en aquest assaig en què ens hem centrat en aquest article sinó que té un llarg recorregut vinculat, sobretot, a l’editorial barcelonina Kairós, fundada el 1965 per Salvador Pániker, filòsof i enginyer industrial, d’origen indoespanyol i membre d’una família que va crear un pont entre diferents sensibilitats (Orient/Occident, ciència i espiritualitat, raó i intuïció) el membre més destacat de la qual segurament sigui Raimon Panikkar (1918-2010), doctor en Filosofia, Química i Teologia i ferm defensor del diàleg interreligiós, amb qui Jordi Pigem va treballar com a assistent en la publicació de les seves obres entre el 1995 i el 1996, a més de coordinar els volums de la seva Opera Omnia al català entre 2009 i 2010.
A més de La nova realitat, Kairós ha publicat La odisea de Occidente: modernidad y ecosofía (1994), Buena crisis: hacia un mundo postmaterialista (2009), GPS (Global Personal Social): valores para un mundo en transformación (2011) i Intel·ligència Vital: una visió postmaterialista de la vida i la consciència) (2016), títols tots ells que pretenen ja des de la coberta apel·lar a un canvi de consciència que segurament hauríem d’haver-nos plantejat fa molt de temps però que ara se’ns revela com a imprescindible.
Com apunt final, us deixem l’enllaç a un fragment d’una de les darreres obres de Jordi Pigem: Àngels i robots: la interioritat humana en la societat hipertecnològica, assaig amb el que va guanyar el XXV Premi Joan Maragall l’any 2016.
