Avui en dia hi ha molta gent que pertany al grup de persones que encara no ha despertat i no està disposada a fer-ho.
L’ésser humà acumula moltes vides d’aprenentatge. Mai sabem, ni sabrem, quina és l’última.
El que podem fer és observar i escoltar.
Quan esteu en un bar, per exemple, és molt fàcil posar-ho en pràctica.
Ens podem passar hores analitzant tota la gent que hi passa.
Podem començar a veure com la persona entra en el local, amb l’esperança que no tingui un mal dia, per no malinterpretar.
Quin tipus de cara té? Somriu? Entra amb la mirada alta, esquena recta, decidida, amb ganes de donar un bon dia?
Quin llenguatge fa servir per demanar? És amable i educada?
Si parla amb algú, com s’expressa, que és el que diu? S’està queixant?
És una persona tranquil·la, cridanera, discreta. La seva presència, il·lumina?
Aquestes preguntes poden semblar ximpleries, però tot això, diu molt de la persona que tenim davant.
No significa entrar en un bar per tafanejar. Simplement, anem a buscar petits comportaments i costums de la gent, per veure de què està fet el món que ens rodeja.
També podem quedar amb un conegut i fer un cafè.
De què ens parla? Com ens parla? Quines paraules fa servir?
Parla molt, amb pressa i amb el temps condicional (hauria de…)?
Fa servir frases amb: «i si…»?
Se sent penedit i frustrat? Sospira molt?
Ens escolta quan parlem?
Ens deixa espai perquè puguem parlar nosaltres i explicar les nostres experiències?
Amb el que diu, se sent inferior? Culpa els altres dels seus «problemes», critica tot i tots.
Només veu els seus defectes, i no se sent capaç de valdre per si sol.
Demana «perdó» sovint (manera inconscient de sentir-se culpable)?
Està content del seu dia?
Si la persona que ens acompanya a fer un cafè fos un amic, com reconèixer si ens convé o no?
Primerament, els amics no jutgen, per això són tals.
Els amics ens accepten com som, amb els nostres canvis d’humor.
Ens parlen, però també ens escolten.
Es donen consells recíprocament. Parlen de les inquietuds, dels pensaments, sentiments i emocions que moltes vegades no es volen compartir amb gent de família pròxima.
Quan ens sentim aixafats, els amics abracen en silenci i ens fan sentir: «estic aquí, t’estimo, confia en mi!» Ens ajuden a fer veure les ales que tenim per a volar.
És gratificant tenir amics, tot i que és difícil trobar-ne. Volen sempre el millor per a tu.
Personalment, en tinc de fa molts anys i estan lluny. Quan ens veiem, però, no sentim que temps i llunyania ens separin.
Gràcies a Déu avui la tecnologia ha avançat molt. Tot i que no m’agradi el món virtual, és una gran ajuda per sentir la gent més a prop.
Científicament, està comprovat que una persona que se sent amada, sigui qui sigui la o les persones presents a la seva vida, considerada, que li demostren que val la pena la seva companyia, millora el seu estat d’ànim, el seu sistema immune, la seva alegria vers de la vida. Com a conseqüència, millora el seu estat de salut.
Ja vam dir que està demostrada la relació directa que hi ha entre estat emocional i salut.
Per tant, sempre és beneficiós apropar-nos a gent que ens apreciï i ens valori.
Algú que ens faci sentir la seva presència amb cos i ànima.
Quan tenim amor en la nostra vida, la visió que tenim d’ella, canvia.
A la llarga, una persona sola notarà els efectes en el seu estat físic.
Naixem per ser part d’una tribu, per sentir-nos estimats i per a donar amor.
Un somriure, una abraçada, unes paraules de confort, i perquè no, un bon dia de sol, són una molt bona medicina per una molt bona salut, física, mental i emocional.
Per tant, només envoltem-nos de gent bona per imitar, com deia Confuci.
I, com diu una cançó: «la vida és un carnaval!»