Mai acabaria d’escriure consells. Me n’adono, però, com és de difícil que les persones els posin en pràctica. També la dificultat d’expressar opinions sobre aquest tema, per por de ser jutjat o ridiculitzat, exactament com em passava quan era petita.
Potser penseu que en les altres famílies o cases no hi ha draps bruts? Creieu en les famílies felices que mengen perdius?
Us asseguro que no!
Heu passat mai unes hores tancats sols en una habitació?
Estic segura que si agafem molta gent i la posem sola en aquestes habitacions, poca aguantaria.
A pocs els sentiria bé el silenci, la calma i estar sol amb el teu interior.
Treballar-se no és tan fàcil com sembla.
Entrar a dins nostre i acceptar les coses com són, és el més complicat que existeix.
Fa molt temps que van agafar una gran rellevància les xarxes socials. La majoria de les publicacions que veig només posen una vida idealitzada, molts necessiten cridar l’atenció. Escriuen moltes paraules boniques, i després?
Imagineu els motius pels quals les persones s’enganxen a les xarxes? Representen una quimera de vida a on tot és perfecte.
Hem canviat el contacte humà i calorós per la pantalla freda. Mai saps qui hi ha a l’altre costat. No hi ha una reacció viva i immediata. Ara el feedback és el dit aixecat. Abans el «boca a boca» era la millor publicitat. Avui, sembla que si no tens una xarxa «top» i simplement no estàs dins una xarxa, pocs et coneixen o et miren.
Sincerament, tot això és molt trist.
No sé com hem pogut arribar tan lluny en el tema de les xarxes socials, i alimentar el que ens allunya del que ens fa sentir vius: el contacte humà! El que et dona una abraçada, una mirada, un gest, escoltar la veu d’una persona que t’està sostenint amb to amorós! Precisament això allibera l’hormona de l’amor, l’oxitocina.
Com podem canviar-ho per unes substàncies químiques que només ens fan creure en una felicitat falsa, en una imatge de nosaltres falsa, i que l’efecte de plaer dura només a molt curt termini! Què ens aporta? Com ens millora la vida?
Òbviament, estic parlant d’un excés d’aquest ús i de crear una dependència tòxica. Tot i que, sembla que avui en dia ningú pot viure sense ella i vulguis o no, tot gira al seu voltant.
Què n’és de la nostra autoestima? Què n’és dels dinars i sopars per trobar-nos i parlar del dia? Dels parcs per anar a jugar, de la natura per gaudir en companyia!
I, encara que fem coses, sempre tenim la necessitat de compartir a la xarxa els moments, perquè tothom vegi quan som feliços!
Recordeu que la felicitat ve de dins, no de fora.
Com ens connectem doncs?
Amb una connexió conscient. Primer, però, hem de voler un canvi, perquè sense aquesta intenció, no farem res.
Com diu Joe Dispensa, començant pel Punt Zero: l’espai entre pensament i emoció, entre inhalació i exhalació, entre desig i manifestació! És l’estat emocional des d’on neix el poder creador.
Aquí s’origina la vibració més pura de l’Univers. L’espai fèrtil de la creació.
L’energia està en el silenci del nostre centre. En la calma absoluta, trobem el món de les possibilitats.
Tanca els ulls. Respira i exhala profundament. Porta la teva atenció en el centre del teu pit. No pensis, sent! Aquest sentir profund, és el Punt Zero! Prové del teu silenci i del teu cor!
Fes-ho cada dia. No és ximpleria! Això et farà ancorar la teva vibració amb tu mateix. Comença a viure des del Punt Zero, des de l’aquí i l’ara.
Aquí comença la vida real. Aquí comencen les sincronicitats, les trobades desitjades, les portes que s’obren.
I la teva vibració contagiarà i elevarà la vibració dels altres.
Apaga el soroll mental, buida’t la ment de tot allò que no necessites, de la brossa mental.
Només vibra alt i reconstrueix la teva vida! Construeix la vida que vols!
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.