A mesura que passa el temps, més m’adono que el món necessita un canvi, necessita despertar.
Últimament, amb la gent, m’he tornat més silenciosa i gairebé només escolto.
Potser hi ha dues categories de persones respecte de l’espiritualitat: els que ho saben tot, i els que no creuen ni els hi pots parlar de segons què.
Malauradament, encara té molt de pes aparentar, sentir-se part d’un grup, i seguir un corrent comú. O segueixes un estil, o estàs a fora i estàs sol/ la.
Em pregunto si som prou forts per a mantenir una personalitat pròpia, potser arriscar-nos a estar sols, però essent coherents amb la nostra essència.
També noto que encara, en general, en els pobles els canvis fan por. Les frases que sempre escolto i encara dominen són: «sempre s’ha fet així!» «Canviar el que ja coneixes…»
Ja sé que estem en un món canviant i que el desconegut fa por, però penso que la frase més apropiada és: renovar-se o morir!
Vinc d’un país amb una influència americana molt interioritzada en la manera de ser, però sempre hem viscut amb una mentalitat oberta en tots els àmbits. El fet que em vaig criar en una ciutat important, també té la seva rellevància!
Tanmateix, opino que estancar-se no convé a ningú. Oferir sempre el mateix, perquè és el que coneixem i comporta un esforç mínim, tampoc ens afavoreix.
Un altre factor identificat és que, tot i que tinguis unes bones idees, molesta si aportes novetats en un territori que no és considerat el teu. Tothom té la necessitat de posar-se medalles, tothom té necessitat de reconeixement. Per tant, intenten allunyar-te per a fer-se seva la teva idea.
A vegades em pregunto si valen la pena tants esforços, si les persones no els accepten perquè encara no estan preparats per a despertar espiritualment.
Em venen al cap altres paraules i pensaments: el mestre arriba, quan l’alumne està preparat; encara que ajudi a una persona, és suficient perquè ajudis el món a canviar.
Escoltar conceptes ho fem tots. Interioritzar-los, què tal? Aplicar-los, què tal?
La gent va molt perduda. I costa molt que es deixin ajudar de veritat.
Aquesta façana i màscara que hem de mantenir per fer veure que tot va bé, que a les xarxes tots som feliços…
Crec que ha de ser molt dur lidiar amb el que has d’aparentar. I només puguis viure l’autèntica realitat quan estàs sol a casa teva, amb les parets caient-te a sobre.
Jo, segueixo aquí, amb consells, amb arguments, sense cansar-me.
Sé que la gent té por, té vergonya, però vull que tothom sàpiga que sempre hi ha algú disposat a escoltar, a ajudar! Només ho han de demanar.
Una dona que he conegut a les meves classes em va dir:
Mercè: «vull fer un canvi i he demanat el que vull»!
Angy: «I a qui ho has demanat?»
Mercè: «A l’Univers»!
M’ha obert tant el cor sentir això! Li he explicat que és molt correcte, però ha de fer-ho d’una determinada manera. I ella m’ha contestat que havia de demanar tants detalls…
I li he dit que sí, no ens hem de conformar amb alguna cosa genèrica, hem de demanar exactament el que necessitem a la nostra vida…
Per tant, parlant de fer canvis i no estancar-se, fa temps vam pensar d’aportar alguna cosa més als articles.
Així va néixer un nou projecte.
El 7 de maig estrenarem un nou programa ràdio, òbviament a Ràdio Platja d’Aro. Els dimecres a les 20 h i cada quinze dies, on parlarem del despertar de la consciència.
A més, començaré a fer directes en el perfil d’Instagram de Natalina i el perfil de La bel 71. El primer el farem aquest dilluns, 28 d’abril, a les 19:30 h amb una dona forta i innovadora, que va canviar la seva vida per complet, fent un canvi emocional brutal: La Maribel Carreras a la botiga La Bel de Santa Cristina d’Aro.
Una dona a la qual els metges li ho donaven tot per perdut, i ella, tot i els seus greus problemes de salut física, aquí està amb la seva força, el seu valor i les seves ganes de sortir d’un pou que només la perjudicava.
M’encanta posar l’exemple de gent molt propera a nosaltres, que coneixem personalment i que hem vist la seva història i vida progressar de manera lenta, però efectiva i eficaç, com ha de ser. Sempre he dit que els canvis no són mai ràpids, tot necessita el seu temps, sobretot quan els canvis són interiors.
Penso que hem de tenir exemples que ens facin veure que fent progressos els canvis són possibles, que tot és possible si fas un canvi de xip al teu cap.
Tot és: estar fart d’estar fart i dir, «ara és el meu moment, ara em toca a mi»!
Només aconsello: «endavant, perquè tu pots, perquè tots podem!»
I com sempre: MOLTES GRÀCIES!
