El moment en el qual estem ara, és una altra situació vital, completament diferent des de fa pocs anys.
Tot passa, tot canvia. He après a fluir, a tenir més paciència, a respirar profundament quan passa alguna cosa. A no donar importància a res, perquè res és per a tota la vida. Perquè res té importància, perquè només és aprenentatge.
El que desconeixem, sempre ens fa por. Però no per això hem de deixar de fer el que desitgem de tot cor, perquè tenim recel al fracàs, a perdre, a què ens jutgin, a què ens ridiculitzin.
Amb una frase sí que estic d’acord: «Ande yo caliente, riase la gente!»
Deixa de pensar, i menys en el que digui la gent!
Tira’t al buit! I si va bé? Recorda: si tens il·lusió i compromís pel qual fas, sempre tindràs èxit!
T’ho diu una persona que sempre ha fet el que el cor li ha suggerit. I, si m’he equivocat, la responsabilitat només és meva.
Respira i passa els teus límits: fora de la zona de confort, hi ha la llibertat de ser qui vull ser.
Si puc obtenir tot el que vull de la vida, per què m’he de conformar?
Per què m’he d’autolimitar a partir de frases com: – sempre s’ha fet així, i no cal canviar-ho – mai has de fiar-te de ningú – els diners només van a on ja hi ha diners – no tens la «talla» per aquesta feina o per estudiar allò – ho faràs perquè t’ho dic jo que soc el teu pare, etc.! Només les persones de ment pobra o les que no creuen en nosaltres, perquè tampoc creuen en elles, ens poden aixafar per impedir-nos d’agafar el nostre rumb. Això no significa que hem de sentir ràbia o odi per elles, perquè tots som víctimes de tots. Hem de reaccionar i sentir la forta veu dins nostre, que vol que despertem la nostra força per fer el pas fora del cercle viciós en el qual ens van fer o ens fan viure: la zona de confort.
No perquè soc d’una família de baixa autoestima (que no es valora, no s’estima i no se sent mereixedora) o rica que m’ho dona tot (a on la majoria, que es van trobar el benestar econòmic, tenen prevalença a l’arrogància, a l’aparença, a la supèrbia) i tenen empresonats els fills amb una gàbia d’or, comprant-los amb diners, fent servir una rigiditat aparent per mantenir l’estatus, i a on l’amor és molt absent. Un acomodament a on madura i creix l’ego desequilibrat, a on els fills tenen una direcció decidida pels pares (per exemple seguir les seves carreres), a on l’autoestima només la dona la seguretat econòmica.
M’agradaria treure aquestes persones d’aquestes gàbies, i veure com s’enfrontarien a la vida. Crec s’afogarien! Quan vius una vida molt còmoda, sense haver contribuït a generar diners, és molt difícil que et donin l’espai que mereixes, que tinguis dret a decisió i que et facin entrar per la porta principal, tot i tenir bones idees. Tenen molta por als canvis, els hi genera una gran inseguretat de poder-ho perdre tot que els supera. Aquesta és la raó per la qual els fills només agafaran les regnes quan els pares ja no hi siguin.
Tot el que desconeixem ens fa molta por. Sortir de la zona de confort és això: abandonar el món que ens és familiar i, confiar en nosaltres i tenir fe que aconseguirem els nostres desitjos. És un repte gegant, però val la pena. Penso que partir d’aquesta terra i sentir-se frustrat per no haver-ho intentat, és el pitjor que ens pot passar.
Les persones (a les quals deixem el poder), que sempre ens fan sentir incapaços, inútils, de no ser digne d’acomplir el que el nostre cor més desitja, cometen l’acte més menyspreable que hi ha.
Com es pot estimar una persona, sobretot si és el teu fill, i tallar-li les ales o fer-ho sentir inepte i sapastre, només perquè ho van fer amb tu? Per què som incapaços de capgirar la història i trobar aquell equilibri que tant necessitem per ser feliços i deixar que ho siguin els altres?
Els càstigs o conseqüències constructives, amb amor, amb coherència, ajuden a fer créixer les persones.
Expliquem que la vida és meravellosa, que tots som iguals amb els mateixos drets i obligacions. Hem d’evidenciar als nostres fills que ningú és més que ningú i que tots tenim dret a equivocar-nos.
Si ens fem adults amb una forta autoestima, no tindrem por de repartir «el pastís» de la vida, perquè sempre n’hi ha per a tots. Això fa la diferència!
Vivim en una societat on la força és: trepitja el company, per si et deixa de banda i baixes l’esglaó.
Per què tenim tanta por? Si sabem que som persones qualificades, que tenim tots els requisits per fer el que fem i ho fem de la millora manera possible i, podem compartir i ampliar la nostra labor, on està el «problema»? Està en el fet que mai ens han ensenyat a aconseguir amb esforços res, a no compartir, no fos cas que em robin el lloc i a criticar l’altre, per posar-me jo en millor posició.
Forgem l’autoestima. Pensem en el do que podem tenir i si el podem transformar en la nostra feina. Canalitzem totes les energies vers els nostres anhels i, posem a tots al seu lloc.
I, si he de perdre la seguretat, sortir de la zona de confort, per perseguir els meus somnis, passant mals moments, sentir la soledat, sense suport i madurant totes les pors que ens passin pel cap, recordeu: CONFIANÇA i FE.
Respira, sents que t’ho mereixes i, tira pel dret.
Cada esforç és premiat.
En aquesta vida terrenal, l’important és l’experiència que t’emportes!
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.