Les queixes són un tema conegut per a tothom.
Fins i tot, hi ha gent que passa tot el dia queixant-se.
Hi ha gent que potser no se n’adona, però viu constantment ploriquejant.
Què podem fer per evitar caure en aquest mal hàbit?
Durant les teràpies que feia, vaig comprovar que hi ha una eina que funciona.
Com ja us vaig dir, aixecar-se aviat al matí és positiu, tant com anar a caminar i fer gimnàstica.
En aquest moment del dia, aplicava vint minuts de protesta diària, sempre a la mateixa hora, durant nou dies.
Dedicava aquests vint minuts només a queixar-me de tot, absolutament de tot!
Es pot fer de qualsevol manera, però sols: fent la feina de casa, mirant-nos al mirall, caminant. Hem de triar una hora en concret. Només hem de destinar aquest temps per plànyer-nos.
Si durant la jornada vull ploriquejar més, ho he de rebutjar i deixar-ho obligatòriament per l’hora establerta.
Us puc assegurar que no vaig arribar al novè dia. Em vaig cansar de lamentar-me.
Vaig entendre que era temps de la meva vida malgastat.
Notava com els pensaments negatius de les meves protestes em debilitaven. Em posava de mal humor, em sentia el cos pesat, la ment espessa.
El que feia no em sumava, no anava amb mi.
A canvi, vaig començar a donar les gràcies pel gust de fer-ho. Perquè sento que soc agraïda a la vida, pel que soc, pel que tinc, per les persones que em rodegen, perquè em sento estimada (no només per la parella, sinó pels pares, pels fills, per la gent), perquè sento que pertanyo al tot i em sento abundant.
Accepto el que la vida em posa com a prova cada vegada. Quan arriba una nova experiència, l’abraço com un nou aprenentatge per evolucionar.
Sé que he de passar per tot això, sé que la vida és un mar en continu moviment. És surfejar dins les seves ones.
Sé que puc enfadar-me i tenir enrabiades de nen, però de què em serviran?
Quan vaig entendre els efectes nocius, primerament per la meva ment (omplint-la de soroll innecessari), per la meva ànima (per no brillar i projectar llum) i automàticament pel meu cos (que només sentia debilitat), vaig entendre que aquest hàbit seria destructiu per la meva persona.
Vaig entendre que també havia d’allunyar-me d’aquest tipus de gent.
Per què ajuntar-me amb persones que només saben parlar de temes tristos, repetint quant dura és la vida, de per què em passa això i allò, que pobret que soc, etc.
M’estimo més estar sola.
D’aquesta manera no permeto a ningú de buidar-me els seus assumptes de forma repetitiva i penosa.
Aquesta manera de parlar es transforma en avorriment, angoixa, càrrega… Tot és completament ineficaç en benefici de la nostra serenor.
No dic que no hem d’explicar el que ens passa, si volem, però depèn de l’actitud que assumim, farà que les coses assumeixin una forma o una altra.
El diccionari parla de la paraula ‘queixa’ com una expressió de dolor i disgust. Deriva de llatí «quassare» que vol dir sacsejar, donar cops violentament.
Aquesta definició em porta a reflexionar que els cops els reben directament la meva ànima, la meva ment i el meu cos.
Si jo la transformo en una rutina, donaré peu a què la pena guanyi terreny a l’alegria, que l’ànsia substitueixi el consol i que la por reemplaci l’amor.
Seguirem, doncs, en un bucle sense sortida.
Manifestarem tot allò que la nostra ment absorbeix de les nostres paraules.
Quan parlem malament, la nostra ment s’ho creu.
Tot el que està en la nostra ment, està en les nostres vides.
I vosaltres, quins tipus de converses teniu habitualment? Quins tipus de dolors físics afloren en els vostres cossos?
Ús deixo interioritzant aquest tema.
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.