La resposta és NO.
Són dos temes completament separats.
Podem ser feliços i tenir èxit. Però no sempre tenim èxit, i som feliços.
L’èxit és allò que, quan aconseguim, ens omple els sentits.
Podem viatjar en primera classe en lloc de segona i tenir els privilegis de la butaca i dels serveis, podem menjar el que més ens agrada cada dia, també molts costos, per tenir content el nostre paladar, i així continuar fins a saciar tots els cinc sentits.
Tot el que fem servir per atipar les nostres percepcions sensorials, prové de tot el que és material.
Si volem, però, sentir-nos feliços de veritat, el que hem d’omplir, és el nostre cor.
I com s’omple el cor? T’has preguntat mai: Ets feliç?
Fa poc, van emetre a la tele una pel·lícula espiritual: «Ara o mai». És impossible que no et robi llàgrimes.
Parla exactament d’aquest tema.
Dues persones desconegudes que es troben compartint una habitació d’hospital.
Descobreixen que són malalts terminals: Edward un home molt ric i molt sol (inclús, propietari de la clínica a on està ingressat), i Carter un pare de família que va dedicar tota la seva vida a ella.
Quan s’assabenten que els queden només pocs mesos de vida, decideixen fer una llista de totes aquelles coses que mai havien fet (cadascú les seves) i que tant els atreien. I comencen a viatjar pel món per a complir tots els seus desitjos materials.
Carter abandona la família i es dedica a fer realitat els seus anhels, que des de ben jove havia deixat de banda per a mantenir la família.
Aquest viatge els hi permet conèixer-se bastant a fons, fer intimitat. Acaben essent molt importants l’un per a l’altre.
Entre ells s’han obert el cor. Tots dos obren la porta dels seus cors, per deixar que cadascú entri en l’altre. Tot i que, quan Carter diu algunes veritats a Edward, mai són benvingudes.
La pel·lícula comença amb una frase, que es repeteix al final.
Aquesta és la clau: «… va morir amb els ulls tancats, i el cor obert.»
Tot el que hem vingut a aprendre en aquesta Terra, simplement és a obrir el cor.
Quan naixem, tots tenim el cor obert. Les creences, els patrons, ens transformen i, majoritàriament, en fan tornar a tancar l’única cosa que ens serveix per viure feliços: amar sense condicions.
Asseguts a dalt d’una piràmide, Carter fa dues preguntes a Edward, que feien els Déus egipcis a la gent quan moria, per veure si s’obrien les portes del cel:
– ets feliç?
– La teva vida ha fet feliç als altres?
Vosaltres teniu les respostes?
Les pel·lícules i, en general la televisió, com a mitjà de comunicació, és una arma molt potent.
És una gran ajuda que tenim per poder fer-nos pujar l’escala del nostre creixement.
És màgic com l’Univers, amb els seus recursos inesperats, ens porta a camins que mai pensàvem podríem trepitjar. Màgic com quan, de sobte, et trobes amb una realitat amb la qual mai comptaves i, et pares, de cop, sense un perquè. I plores, com un nen, sense tenir una raó, de cop i volta.
Et sents fràgil, desprotegit, sense un escut, sense màscara. Quasi impotent.
Només hi ets tu i les teves debilitats. Tu, i les teves pors.
I ara què? Com les supero?
Crec que el millor és continuar plorant, fins que la meva ànima en tingui prou.
Abraço les meves pors i febleses. Les comprenc, les accepto. Com accepto qualsevol malestar que es presenta en el meu cos en els dies vinents.
Em sento més lleuger. Descarrego un gran pes.
Dono les gràcies per haver advertit i desxifrat el meu malestar físic, per poder sanar la meva ànima.
Dono gràcies a les llàgrimes, per haver acariciat i alliberat el meu cor.
Quantes vegades, després d’haver patit a la vida, ens emmascarem i fem el viatge de la nostra vida així vestits?
Molts de nosaltres no ho fem amb consciència, sinó per por.
Tanquem el cor i no deixem entrar ningú. Ho fem perquè tenim por de tornar a patir.
Ho fem perquè vam decidir deixar de plorar, vam decidir intentar oblidar.
Tot i que pensem que és el millor que podem fer, no sabem que estem provocant un viure que no ens pertany. Aprenem a viure sense sentir.
I així passa el temps i també ens fem grans sense gaudir del verdader significat de la vida.
Qui mana és el nostre ego desequilibrat. Qui guanya, és aquella màscara que no ens correspon.
Jo trio sentir. Vull respirar la vida. Sentir cada abraçada, sentir cada paraula que entra per la meva oïda, i que fa vibrar el meu cor.
Vull ser feliç, amb qui soc, amb la coherència de les meves accions i paraules.
Vull estar bé amb les persones que tinc al meu costat i amb tot el que dona sentit als meus dies, amb tot el que omple el meu cor: abraçant la meva parella, un sopar d’amics, un passeig amb la meva mascota, menjar una pizza a la vora del mar… Despreocupant-me completament del que diu la gent.
Si a més tinc èxit, que és el que jo puc aconseguir, després d’aprendre a sentir-me abundant, significa que he assimilat què vol dir ser bon estudiant emocional.
Necessitem entrenament i compromís. La meva mare sempre m’ha dit que voler, és poder.
Jo afegeixo: la resta són excuses.
Gràcies, Mare i gràcies, Pare!
També podeu contactar amb el nostre espai directament per a fer-nos comentaris, consultes i propostes. Escriviu-nos a creixement@rpa.cat.
Pestillo Grimaldi
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.