Recentment hem tingut entre nosaltres el circ-teatre de Rosa Raluy (fins l’1 d’agost a Platja d’Aro i del 6 al 29 d’agost al recinte firal de Palafrugell) que ha presentat l’espectacle “Vekante”, paraula en sànscrit que significa “despertar”. Als anys 80, el seu pare Carlos Raluy va voler crear un circ diferent inspirat en els grans circs del passat, etapa que va finalitzar el 2016, quan la Rosa Raluy va decidir crear un altre concepte de circ, basat també en les sòlides bases de la tradició, i anomenat Teatre Circ Rosa Raluy, que fusiona diverses disciplines de les arts escèniques.
Quina és la tradició del circ clàssic? Malauradament en els moments actuals en què sembla que molts espectacles en directe estan condemnats a desaparèixer o a entrar en una fase d’hivernació forçada de la qual no se sap si en sortiran, val la pena recordar quina ha estat la tradició del circ i què va suposar la seva arribada a la societat de finals del segle XIX. Per a fer aquest recorregut ens servirem, com és habitual en els nostres articles, de llibres, cinema i música.
Per començar, us recomanem que escolteu aquesta música mentre llegiu l’article i de seguida us sentireu transportats a la carpa d’un circ.
Una de les obres que millor analitza la repercussió que va tenir el circ al món occidental és The Circus de Noel Daniel, editada per Taschen el 2016 dins de la seva Biblioteca Universalis en edició multilingüe. El que més hi destaca són la infinitud de fotografies, cartells, il·lustracions, gravats de barraques de fira originals etc. relacionades amb la història del circ arreu del món, des de la dècada de 1870 fins a la de 1950, i la visió tan particular d’un fenomen que es va avançar al seu temps en molts sentits. Les imatges i els textos transporten al lector a un món d’emoció i habilitat, de valor i glamur. Durant el seu màxim apogeu, el circ americà en particular va ser la indústria de l’espectacle més gran que mai s’havia vist al món. Els circs ambulants oferien actuacions per a un públic de fins a 14.000 espectadores, donaven feina a 1.600 homes i dones i travessaven el país en ferrocarril fins a arribar a fer 32.000 kilòmetres en una sola temporada. Espectacles en què hi apareixien homes-bala que desafiaven la mort, superherois forçuts, aspirants a estrelles lleugeres de roba, valents domadors de feres, entre d’altres personatges estrafolaris i sorprenents que formaven part dels anomenats “freak shows”, que van atrapar la imaginació del món occidental i van eclipsar el teatre, el vodevil, la comèdia i els espectacles burlescs de l’època.
El món del circ ha anat adaptant-se als canvis socials i a les noves sensibilitats, motiu pel que ara ja no hi veiem animals exòtics, persones amb característiques especials o deformitats, o races mai vistes en alguns entorns. Durant molt de temps van ser una atracció majúscula perquè eren impossibles de veure en un món on la televisió no existia; però el circ també va proporcionar nous models socials, com per exemple en el cas de la dona perquè a les artistes de circ se’ls permetia un vestuari impensable en un entorn que no fos el circ i unes condicions de vida molt allunyades dels estàndards de l’època; qüestions que queden molt ben reflectides en el llibre de Taschen.
Aquest art tan vistós no va passar desapercebut per al món del cinema i moltes persones recordaran el clàssic de Cecil B. DeMille The Greatest Show on Earth (1952) -L’espectacle més gran de món- que va ser tot un fenomen cinematogràfic als anys 50, amb estrelles de Hollywood del moment com ara Charlton Heston, James Stewart o Dorothy Lamour i Betty Hutton. El monòleg inicial del film ha passat a la història del cinema per la seva defensa aferrissada d’un art que, en el moment de l’estrena de la pel·lícula, iniciava ja la seva decadència a causa de la popularització de la televisió i de l’augment de sales de cinema, entre d’altres: “Una feroç força primitiva que avança incessant cap endavant contra allò impossible. Això és el circ.”
En èpoques més recents, The Greatest Showman (2017), basada en la vida de l’empresari circense P.T. Barnum, artífex de Barnum & Bailey, circ al que posteriorment s’hi afegirien els Ringling Brothers, i protagonitzada per Hugh Hackman, va tornar a plasmar a la gran pantalla les misèries i els moments estel·lars de la història del circ.
No obstant aquests dos grans èxits de públic i de taquilla, val la pena destacar la pel·lícula Freaks (La parada dels monstres) dirigida per Tod Browning el 1932 i que, amb el pas dels anys, ha esdevingut un clàssic que va ser revalorat a partir de la seva projecció al Festival de Cinema de Venècia el 1962. Considerat massa grotesc a la seva època, perquè al cap i a la fi relata la història d’una guapa trapezista que planeja seduir i assassinar el nan de la troupe d’artistes a la que s’uneix per aconseguir la seva herència, tracta de manera compassiva els protagonistes de les barraques de fira i resulta pioner en el tractament de persones amb discapacitats en el món del cinema.
Malauradament, les notícies que ens arriben des del món del circ no són gaire esperançadores. Al tancament definitiu de Ringling Brothers and Barnum & Bailey Circus l’any 2017, després d’estar en actiu de forma ininterrompuda des del 1871, s’hi ha afegit recentment la crisi del Cirque du Soleil, que a causa de la pandèmia de la covid-19 ha rescindit el contracte del 95% de la seva plantilla i s’enfronta a un futur molt incert, després d’haver protagonitzat des dels anys 80 la renovació més sonada de la història del circ.
Així doncs, aprofitem aquesta oportunitat de gaudir dels espectacles de circ que tenim a prop de casa, deixem-nos seduir pel desig de caminar per la corda fluixa i sortir-ne airosos, de volar d’un trapezi a un altre, com la nostra imaginació, i pensar que nosaltres també podríem ser capaços de seduir grans i petits amb el nostre art, fruit de moltíssimes hores d’esforç, sacrifici i disciplina.
