Quina és la manera de ser de les persones i el costum més habitual? El primer que fa l’ésser humà, quan es creua amb una persona o sent parlar d’algú: jutjar-la!
Per què? Perquè és “l’esport” preferit de tothom. Ho fem la majoria de les vegades sense pensar. Perquè així ho hem viscut entre família i societat. És el que vam aprendre de petits i que inconscientment apliquem.
I la primera norma és: si critiques, seràs criticat!!! I no falla. Vol dir que tothom que normalment ho fa amb els altres, els altres també ho fan vers d’ell.
Això que ens critiquin no ens agrada oi? Doncs, per què ho hem de fer nosaltres? Que sabem l’origen i el trajecte de vida de tots els individus?
Hi ha una famosa frase que diu que ‘si vols jutjar la meva ànima, camina primer amb les meves sabates’.
Aquest tema que tracto en aquestes reflexions, m’ha vingut just aquest matí fent el cafè a la meva terrasseta. La ment gairebé mai no pot estar en blanc i, mirant una foto artística, m’hi he sentit molt identificada. Darrere de cada ésser humà, hi ha un camí, una història, un aprenentatge. Com podem atrevir-nos a deixar anar comentaris d’algú, si no sabem res d’ell?
La foto que estava mirant era una postura de dansa clàssica. Quants de vosaltres coneixeu aquesta disciplina i quants de vosaltres sabeu la feina que hi ha al seu darrere?
Cada feina no és per a tothom, cada esport no és per a tothom, res és per a tothom. Si fos així, la vida seria molt avorrida. Està clar que tothom podem practicar i fer qualsevol feina i esport, però el do o la devoció que tenim, fa la diferència.
Posar ànima i cor quan fem qualsevol cosa ens distingeix entre tots, recordant que tothom tenim el nostre destí.
I sobretot, com podem estar tan segurs de la reacció que haguéssim tingut nosaltres, respecte d’un fet? Heu passat mai per aquella experiència?
Per a poder jutjar, hem de viure en primera persona el mateix. I recordar que tenim educacions diferents, classes socials diferents, cultures diferents, etc. Encara que la situació sigui igual, canvia l’entorn i la manera d’actuar.
A més, no solem gastar energies en entendre els altres i pensar quin comportament haguérem tingut. Cal? Quina despesa d’energia inútil, no cal!
Caldria centrar-nos en nosaltres mateixos i posar les energies en els temes que ens interessen per aconseguir les nostres metes. I només nosaltres sabem com fer-ho, amb quins esforços, amb quines il·lusions i, si val la pena o no.
I tampoc cal justificar-se amb ningú. Quan prenem decisions, les prenem perquè volem o així hauria de ser. Actuem perquè el cor ens diu el que la nostra ànima tria, o així hauria de ser, sense pensar en la família, els amics, etc.
La gent parla per parlar. Perquè encara no ha trobat el seu propòsit de vida, perquè no està en sintonia amb la seva, perquè no saben omplir els seus moments amb alguna cosa que els faci feliços. Perquè se senten buits, perquè tenen gelosia, perquè si sabessin què fer amb les seves vides i tinguessin equilibri i intel·ligència emocional, no necessitarien xafardejar dels altres.
Encara no tenen prou amor vers d’ells i, veuen en els altres el que són ells. En qualsevol persona que trobin hi troben un mirall i encara no han fet prou creixement personal per equilibrar els seus estats.
Quan hem d’explicar una història, un fet, procurem que sigui la nostra. Només podem parlar de nosaltres i de com vam actuar i del que vam sentir. Està clar que podem opinar, però des del respecte.
I recordeu, parlo o parlem AMB algú, no DE algú!
NAMASTE
🌻 Raig de Sol
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.