L’espectador és el protagonista de cada història: som nosaltres mateixos.
És a dir: quan vivim la vida hauríem de pensar que estem actuant com en una pel·lícula i, hem de fer d’espectadors de la nostra pròpia pantalla de cinema.
Quan som espectadors, quan mirem des de fora, veiem les situacions d’una altra manera. I prenem decisions més ràpides, més coherents sense interrompre els sentiments que ens bloquegen el cicle de la fluïdesa.
Si pensem en aquestes paraules, podríem arribar a la conclusió que som massa freds a l’hora de discernir el que sentim. D’altra banda, si patim massa, es pot creure que ens estimem molt més les persones que ocupen una part important en el nostre cor. No és exactament així!
Sé que pot semblar estrany, impossible imaginar-ho però, com més entenem que tot el que ens passa a tots, passa per alguna raó i que les experiències alienes són només dels altres i no ens pertoquen, més feliços serem. Aquesta és una creença que té arrels molt al fons per extirpar.
A part de vigilar massa el que fan els nostres éssers estimats perquè no es facin mal o per no veure’ls envaïts de dolor, a part de baixar-los l’autoestima, els hi transmetem molta angoixa i els farem créixer fent-los un clon equivocat dels nostres patrons. Així, la roda mai es trenca.
Quan els nostres petits aprenen a anar en bicicleta, en patins, en moto, què és el primer en què pensem i els hi diem? Vigila que et pots fer mal! És el pitjor que podem expressar.
Al contrari, si els animem: “Quan estiguis pedalant, tranquil amor, fes el que sentis i el que t’he dit. Prova-ho i si caus, no passa res, si et fas mal, tampoc passa res, ho tornem a intentar, fins que ho aconsegueixis. Tu pots!”
I si cau i es rasca, no s’ha de fer un drama o dir-li: “ja to ho havia dit jo que així no ho has de fer, no ho fas bé, així no ho aconseguiràs mai, veus, fins i tot t’has fet una ferida!”
També és molt comú quan els fills estudien, pressionar-los. Si ells trien (com ha de ser) el que estan fent, i per la raó que sigui afluixen, és innecessari repetir-los que han d’organitzar-se, que s’hi han de posar, perquè quan més li diem, és quan menys ho faran. És responsabilitat seva i, cada responsabilitat té la seva conseqüència.
Que no aproven, quan els hi va malament alguna cosa, doncs és una bona idea quan comencin l’escola, per exemple, arribar amb ells a un pacte, com fer un contracte i, si volem ho podem escriure i firmar, posant obligacions i drets de pares i fills. Al final és divertit i, no cal parlar, només s’ha de respectar el que firmen ambdós parts i, esperar el termini i, complir el que el pacte posa (jo personalment ho vaig comprovar i em va funcionar!).
Aquest és l’altre problema d’alguns pares: com no sabem dir que no i ens sap greu pels nostres fills perquè no volem que passin pel que vam passar nosaltres, no posem els límits importants per la mainada i, deixem d’educar.
L’avantatge de ser espectador ens permet no patir, com deia al començament o fer-ho amb una altra intensitat i perspectiva. I, com es fa?
Tot seguit algunes frases que m’han ajudat a alleugerir el fet de ser pares:
“Gràcies Déu per la meva família, pels fills que em vas donar, per donar-me el regal de viure cada dia i cada dia viure per ser una persona millor. Gràcies perquè sé que tot el que em vas donar no serà etern, res és meu, tot és prestat, tot té caducitat però, gràcies per gaudir-ho cada dia que jo estigui a la Terra. Gràcies per tenir molts mestres, per donar-me l’oportunitat de veure com sóc a través dels altres, sobretot amb la meva parella i amb els meus fills. Gràcies per aquest viatge meravellós! Amén”, què és igual a: “sigui feta la Teva voluntat!”
Per què encara que no ens agradi o no som conscients, sempre es fa la Seva voluntat. I és aquest l’esperit per viure. No és resignació, és acceptació, és fluir, és viure el present intensament perquè, avui hi som i demà no ho sabem.
Tot pot canviar de sobte i hem de saber conviure amb els canvis.
Per això, com més conscients som que les experiències dels nostres éssers estimats passaran i ningú ho podrà evitar, per més doloroses que puguin ser, deixem senzillament que s’amarin del dolor pel qual necessiten passar i com més aviat millor. Només hem d’estar presents amb tota l’estima i l’amor que els hi tenim per abraçar-los tan fort com puguem en silenci. Que plorin, que facin rebequeries, que sentin en la seva pell que és amor, el perdó, la vida!
Un espectador mira en silenci. Mira i sent amb el cor. Escolta i plora o riu, depenent de les emocions que està compartint.
Quan estem davant de la televisió, hi ha imatges que ens provoquen alegria o llàgrimes. Doncs, analitzem aquestes gotes que baixen per les nostres galtes i fem un viatge dins nostre per tornar a les arrels d’aquella emoció, a quan érem nens, pot ser, o adolescents o qualsevol altre moment que ens digui: atura’t, és això, és aquest moment; respira, torna a sentir, plora, perdona i dóna les gràcies per aquest mestre que et va ensenyar una gran lliçó.
No permetis que els teus éssers estimats deixin de passar per això, tard o d’hora, hi passaran, vulguis o no i, quan més solucionis temes per estalviar i evitar el seu dolor, serà quan la vida es farà més dura.
Recorda, si no pots veure’ls patir, que és perquè la teva nena o el teu nen interior encara estan ferits. Cura’ls, cuida’ls i no ens posem en la vida de ningú, encara que siguin fills, pares, germans, grans amics, NO PODEM INTERVENIR en el karma de ningú. La vida és un aprenentatge PER A TOTHOM! Només cal saber i tenir present això.
Ja sé que és molt cru sentir i llegir aquestes paraules però, si de veritat “AMAMOS” i no “QUEREMOS” (i no es pot traduir al català, com passa amb altres idiomes perquè el significat és molt diferent) deixem que cadascú passi per les experiències que ha de viure, mirem, escoltem, siguem pacients, en silenci, i preparats per obrir els braços i acollir amb molt d’AMOR tot ésser que necessiti la nostra presència.
Respectem el dolor aliè que NO ÉS EL NOSTRE. Si ens ho fem nostre, interposarem el nostre Ego que no serveix per estimar més.
NAMASTE
🌻 Raig de Sol
Ràdio Platja d’Aro no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.